Del tacticisme al debat de futur (3)

La sentència del TC ha marcat una abans i un després en la relació Catalunya Espanya però també ha fet emergir un malestar social que feia temps que era latent. Un malestar que té orígens diversos i demandes distintes i que no es pot interpretar de manera homogènia i encara menys, etiquetar-lo pel benefici partidista.

Després de la multitudinària manifestació del passat 10 de juliol era el moment de de l'exigència i la generositat entre els que rebutjàvem la resposta del TC. De la contundència que dóna la força de la unitat.
Al Parlament de Catalunya ja hi havia senyals evident de que no s'anava pel bon camí. Excés de tacticisme, de retrets per arribar a un acord de mínims i que deixava un regust agredolç. No es pot votar conjuntament i alhora voler marcar la diferència. No era el moment. Tocava fer pinya i també semblar-ho. a
No hem de sacralitzar la unitat, és cert. En una democràcia és indispensable que existeixin projectes polítics diferents per tal de poder escollir i que representin la pluralitat també existeixen a la societat. I les opcions de futur a Catalunya són plurals.
Però reconeixent la legitimitat de totes les opcions no és comprensible ni tolerable que des dels partits no puguem fer pinya per exigir que Madrid no passi pàgina. No és de rebut que un conflicte que s'origina per un recurs del PP, que agreuja un TC il•legítim i un PSOE que no és capaç de liderar un projecte d'Estat plurinacional que permeti l'encaix de Catalunya , acabi esdevenint un problema entre els catalans.
La unitat era imprescindible per desfer la idea que tenen alguns que després de la manifestació només cal deixar passar temps i que passin les eleccions. Per això era important que al Congrés s'aprovés conjuntament el rebuig a la sentència i arribéssim a compromisos concrets. No va poder ser. I no va ser possible perquè alguns van continuar fent campanya però el principal problema va ser un PSOE que ara no és capaç de votar el que si va acceptar fa 4 anys.
Hi ha hagut un terratrèmol polític a Catalunya després d'aquest procés, però la mala notícia és que a Espanya alguna cosa també s'ha mogut. Un Zapatero que fa 10 anys parlava de descentralització, Estat federal integrat per nacionalitats i nacions avui és incapaç de plantar cara als uniformadors assumint discursos que exclouen i fent-se els sord davant la indignació que creix a Catalunya.
Cal recuperar el diàleg. Qualsevol opció, sigui la que sigui necessitarà de pactes polítics. Si l'Estat no respon caldrà que les institucions catalanes impulsem els mecanismes per fer possible el dret a l'autodeterminació. Entès com a principi democràtic. On totes les opcions es puguin escollir, sense apriorismes. Com ho va fer el Quèbec o ara ho planteja Escòcia. Però per això caldrà apostar per un debat autèntic, més enllà de les consignes.
No ens podem permetre que un conflicte amb l'Estat acabi amb la cohesió social a Catalunya i polaritzem la societat. La democràcia es construeix garantint quer continuem sent un sol poble. I per aquest debat, les presses electorals no són una bona recepta. Etiquetes de comentaris: , , , , ,

El límits de la política (0)

Primer de tot m’agradaria disculpar-me per la meva absència aquestes setmanes. No precisament per manca de temes sobre els que reflexionar sinó potser per excés...De tota manera, no valen excuses.
Massa qüestions han coincidit en el temps i això dificulta digerir els debats i respondre en conseqüència: des de la proposta de reforma laboral, la comissió del cas Palau, la cimera del G-20, la sentència del TC sobre l’Estatut o la llei de salut sexual i reproductiva.
Tot plegat té prou impacte en les vides dels ciutadans i ciutadanes o en el propi sistema democràtic com per detenir-nos una mica. Però avui en dia interessa que els debats s’amortitzin ràpid. Així el TC serveix per amagar les vergonyes de G-20 incapaç d’abordar els abusos del sistema financer o les del govern Zapatero amb una reforma laboral que precaritza més encara el treball i debilita la capacitat (ja minvada en els últims anys) negociadora dels treballadors i treballadores.

Però avui vull subratllar que el fet que no abordem debats amb serenitat s’està aprofitant per part d’institucions i partits polítics per trencar les regles del joc. La democràcia i l’estat de dret necessiten aquestes regles del joc per garantir drets i llibertats. I no parlo només de lleis fonamentals, sinó també d’una manera de fer, d’una mínima coherència entre allò que es diu i allò que fem, d’un respecte als acords signats.
Vull rebel•lar-me i denunciar que davant d’una crisi econòmica i institucional com la que estem vivint es frivolitzi d’aquesta manera amb la ja prou empobrida democràcia.
La política no és un producte de consum, no és vendre capsules de 20 segons per la tv esperant que t’ho comprin o tantejar constantment les editorials dels diaris i les reaccions dels opinadors, de la borsa o l’enquesta de torn per anar configurant un discurs. Sense solidesa i conviccions la política desapareix per convertir-se en un circ.
Estem en una situació de fragilitat massa gran com per pensar, per exemple que la negociació col•lectiva o el Pacte de Toledo són qüestions prescindibles per decret o que no té costos socials criminalitzar els sindicats.
Però ahir hi va haver una reacció que s’ha endut el rècord del cinisme. I no parlo de la lluita de banderes i capçaleres, que es mereix un apunt a part. Sinó de la reacció de les CCAA governades pel PP davant l’entrada en vigor de la llei de salut sexual i reproductiva.
Precisament el partit que ha recorregut l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que apel•la a la homogeneïtat de l’Estat i el “respecte” a la llei i endureix cada vegada més el seu discurs sobre la indivisibilitat d’Espanya decideix incomplir la llei segons el territori que governa generant desigualtats evidents en cobertura de drets a les dones. I no és la primera vegada que el PP fa insubmissió territorial perquè no comparteix el contingut d’una llei aprovada per majoria al Congrés. Quina legitimitat té com a projecte polític algú que no reconeix la sobirania popular?
Sóc conscient que el PP ens té acostumats a les aberracions i barbaritats propagandístiques però crec que no ens podem acostumar i cal continuar denunciant-ho. No és de rebut que mentre Múrcia és una de les CCAA on es practiquen més avortaments es pugui deixar sense cobertura de serveis públics a les dones d’aquell territori incomplint clarament una llei aprovada per una majoria democràtica.
Mentrestant Aznar surt de la caverna per animar a seguir per aquet camí.
Prou d’hipocresies. Prou d’espectacles. Prou d’enfrontar els treballadors, els territoris, les religions, les races. Posem límits que ja fem tard. Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Ni chica ni limoná (0)

Us penjo un vídeo que hem editat des d'ICV que reflecteix molt bé el moment de desorientació del Govern de l'Estat i com un partit el PSOE i també el PSC és capaç de fer exactament el contrari del que prediquen. Cal no deixar-se enganyar. Ara més que mai cal tenir idees clares, no anar a mitges tintes. Ara el que cal és valentia per canviar les regles del joc i no deixar-se endur per la corrent...


Etiquetes de comentaris:

La irresponsabilitat de CiU (0)


Davant el papanatisme d’aquests dies d’opinadors diversos sobre l’actitud “d’estadista” de Durant i Lleida he decidit fer aquest article per posar alguns elements de reflexió...

La setmana passada el Congrés dels Diputats va convalidar amb els vots de PSOE i l’abstenció de complicitat de CiU el decret que donava llum verda al Pla d’ajust econòmic del govern de l’Estat. Un ajust per reduir el dèficit públic que es fonamenta en una retallada salarial, la congelació de les pensions, reducció de la partida dedicada a la llei de dependència, entre d’altres i que s’haurà d’aplicar per imperatiu legal a totes les administracions.
Davant una retallada social d’aquestes dimensions cal veure què en ha portat fins aquí. El dèficit públic es la conseqüència de gastar més del que podem pagar amb els nostres ingressos. I aquest pla d’ajust penalitza precisament a aquells que no són responsables del què ha passat i que precisament no s’han beneficiat dels anys de creixement incontrolat de la nostra economia. Aquestes mesures no corregeixen errors sinó que aprofundeixen les desigualtats socials.
El dèficit públic d’Espanya és el resultat d’una política econòmica irresponsable i insostenible. El govern del PSOE en els últims anys ha anat debilitant el ja prou fràgil Estat de benestar posant en risc la sostenibilitat. Han estat anys de continuades rebaixes fiscals en benefici precisament a les rendes altes. S’ha eliminat l’impost de patrimoni, han reduït el tipus de l’IRPF per a les rendes més altes, han reduït l’impost de societats (augmentant encara més la diferència de tributació entre els salaris i el capital) i s’han mantingut el refugis fiscals per als instruments especulatius com són les SICAVS. I tot això ho ha pogut fer el Govern Zapatero gràcies al suport incondicional de CiU.
La responsabilitat es demostra tenint previsió i no fent populisme i demagògia. Si a Espanya tenim una pressió fiscal 9 punts per sota de la UE això té un efecte clar en els serveis públics i en les desigualtats de la nostra societat.
Per això quan aquests dies sento repetir i repetir el gran acte de responsabilitat de CiU i com el Sr. Duran i Lleida ha salvat l’economia em pregunto si serem capaços d’aprofundir una mica i veure més enllà. De revisar els orígens del problema i les causes que ens han portat fins aquí.
Si ara ser un partit estadista és validar la congelació de les pensions mentre es demanen rebaixes d’impostos és que alguna cosa no funciona. Si ara els mateixos que congelen pensions diuen que cobrar 100.000 és ser classe popular és que no viuen en aquest món o no el volen mirar als ulls.
La responsabilitat dels dirigents polítics és vers la ciutadania, especialment amb els treballadors i treballadores, amb pensionistes i persones dependents...amb totes aquelles persones que creuen en la necessitat de donar respostes solidàries i col·lectives a la crisi econòmica.  Cal ser responsables amb la mateixa democràcia i no amb els mercats. I per això cal menys dosis de demagògia, més coherència i sentit comú.
En comptes d’això avui ens trobem que aquells que han contribuït a la política erràtica i injusta d’aquests anys en benefici d’uns pocs avui aixequen la seva veu per continuar mantenint els privilegis i impedir que els que més tenen no hagin de pagar més tampoc a Catalunya. Això no és responsabilitat. Això s’anomena cinisme i desvergonyiment. 
Etiquetes de comentaris:

Un Conseller que va a la seva? (0)


  Fa dies que el Govern de Zapatero va anunciar les retallades socials i va traslladar també el problema a les CCAA i Ajuntaments de la seva irresponsabilitat fiscal en els últims anys.
Mentre esperem veure aquesta mateixa tarda la concreció de les mesures que vol impulsar el Govern de l’Estat des de Catalunya hi ha un Conseller que no ha volgut esperar. Ha començat en solitari a anunciar retallades de sous dels treballadors públics sigui quina sigui la seva figura contractual i sense tenir en compte el desacord al si del Govern.

Un Conseller que alguna vegada ja li ha passat factura la manca de diàleg i ha hagut de retrocedir (recordo perfectament, ja que ho vaig viure en primera persona, la negociació de l’Impost de Successions i Donacions). Castells diu que parla en nom del Govern i anuncia acords que no s’han pres. Davant d’aquest relat en solitari un advertència: Catalunya no és un Govern socialista ni sociovergent. Això significa que hi ha forces polítiques com ICV que no avalarem a Catalunya les mesures acordades. Plantarem cara a la retallada injusta i irracional dels drets socials i laborals que volen imposar. Si Catalunya ha de reduir el dèficit es farà amb criteris diferents. Tenim marge per augmentar els ingressos via impostos a les rendes més altes (tram autonòmic de l’IRPF, per exemple), es farà millorant l’austeritat i rebaixant sous d’alts càrrecs i directius de les nombroses empreses vinculades a la Generalitat, pot passar per reduir la despesa farmacèutica, per retallar els ajuts al naixement en funció de la renda, prioritzant les inversions amb criteris de sostenibilitat i dinamització econòmica... Tenim alternatives i així ho farem saber.
Un acord a Catalunya passa per marcar la diferència en termes d’igualtat, sostenibilitat i impuls de l’economia i no per anar a remolc del que dicti Madrid. Per tant, abans de que Castells vulgui ser el primer de la classe de les retallades caldria veure quin marge tenim amb el Decret aprovat a l’Estat i treballar des de la perspectiva d’esquerres per reduir els costos socials de la crisi econòmica. Per això cal valentia per fer el que cal fer i prudència si es volen buscar acords i no només el protagonisme en solitari.

Foto: ACN . Xavier Alsinet

I us recomano un article interessant publicat a El País: El pozo, el perro y las pulgas de Pablo Beramendi y David Rueda Etiquetes de comentaris: , , , , ,

La dictadura dels mercats (4)


Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: , , , ,

Recomanació d'article sobre la crisi institucional que pot provocar el TC (0)

Us recomano l'article de Joan Saura publicat a El País : "Un problema de España" Etiquetes de comentaris:

Una llei de joventut que arriba tard (0)

Avui hem admès a tràmit al Parlament el projecte de llei de polítiques de joventut. Arribem a la recta final d’un llarg camí massa llarg i entretingut.
De fet, aquesta llei arriba 30 anys desprès de que Catalunya compti amb competències exclusives en joventut. Fa temps que calia una llei que posés blanc sobre negre quines obligacions té l’administració per tal de garantir els drets dels i les joves.
Per tant amb aquesta llei desenvolupem l’Estatut (ja el del 79 ).
Posant una mica d’ironia, la veritat és que és millor que la tramitem ara que no en temps de CIU. De fet, si mirem el cantó positiu de que sigui una llei tardana hem de reconèixer que ara, des d’un Govern d’esquerres tenim clar que les polítiques de joventut són alguna cosa més que el Carnet jove i la xarxa d’albergs. Tenim clar que les polítiques de joves no són un apèndix i tots els Departaments de la Generalitat han d’estar al servei d’un objectiu principal: l’emancipació juvenil. Per això un pacte nacional de l’habitatge, els ajuts al lloguer, l’Acord de mesures per l’ocupació juvenil...

Perquè les polítiques de joventut no són d’entreteniment. Són polítiques de present i de futur. Avui és inqüestionable que la qualitat de l’educació, la manera com estructurem la presa de decisions, els canals de participació, el marc de relacions laborals i l’ocupació, la promoció de determinades manifestacions culturals...tot això ens proporciona un marc de relacions socials, una estructura que condiciona el present i el futur de tota la societat

Avui sabem que les polítiques de joventut són polítiques de definició i construcció de ciutadania, polítiques que promocionen capacitats per la pròpia autonomia però també per incidir en el projecte col•lectiu.
I el projecte de llei que avui arriba a tràmit és només l’esquelet on han de fonamentar-se les polítiques de joventut. El que avui hem fet és garantir el com, la forma i els instruments. Posar garanties legals a quines han de ser les obligacions de l’administració cap als joves. Assumim que cal complicitat, participació i interdepartamentalitat.
Però si llegim el text ens pot semblar grisa i reglamentista. Perquè és un llei de forma.
Per això aquesta no pot ser un punt i final. Cal tenir molt en compte que la nostra societat és canviant, i cal incorporar noves visions, noves necessitats. Hem d’estar atents a incloure també la diversitat del col•lectiu i també haurem d’estar amatents a com evoluciona la manera de participar dels i les joves.
Però per saber si aquest nou marc legal és exitós cal que el seu desplegament sigui generós. Dependrà de la voluntat política i de les prioritats i recursos que s’hi destinin.
De fet, no estic segura que aquesta pugui ser aprovada. Hem trigat molt. 6 anys per elaborar una llei que arriba tard al Parlament i que es està en risc que no pugui ser aprovada perquè s’acaba la legislatura i perquè ara la oposició juga a retardar-ho tot.

Serà una llàstima si és així. Perquè per les polítiques de joves no ens podem entretenir. Fa temps que els instruments els hauríem de tenir i avui poder intervenir directament.
Avui en plena crisi econòmica són els joves els més afectats. Tenim un 38% d’atur juvenil. Per això avui els joves han d’estar al centre del debat i han de ser protagonistes també de la sortida de la crisi. Perquè les respostes que avui donem condicionaran no només la seva joventut sinó que tindran un efecte generacional. No serà la primera vegada, que les sortides errònies a la crisi han marcat la precarietat de tota una generació. Etiquetes de comentaris: , , ,

Recomanació Article (0)

Us recomano article de Salvador Milà avui a El País: La pervivencia del franquismo judicial Etiquetes de comentaris:

Enquestes, enigmes i altres contes. (5)

Trancripció article publicat al setmanari El triangle

Durant les últimes setmanes, diversos mitjans han publicat enquestes sobre la situació política catalana i els suports electorals dels diferents partits a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les enquestes no s’han de seguir fil per randa, i menys quan encara queden mesos per a les eleccions, però és cert que marquen tendències. I són més creïbles perquè totes apunten cap als mateixos resultats: augment del suport electoral de CiU, davallada del PSC, profunda caiguda d’ERC i manteniment dels resultats per part de PP i ICV.

Se n’ha parlat molt i se n’ha escrit molt, sobre aquestes dades. I des d’alguns mitjans, amb una especial dedicació per explicar el perquè ICV-EUiA manté els seus suports. Hem trobat interpretacions estrambòtiques, fins i tot arribant a l’insult i al menyspreu directe cap a les persones votants creuant la línia vermella que va de la crítica als dirigents a l’atac directe a la ciutadania-electorat.
Des dels mitjans i opinadors conservadors, s’ha interpretat que el desgast de PSC i ERC és atribuïble directament a ICV. Trobo que aquesta és una interpretació tendenciosa, creada “express” per tal de combatre unes polítiques que amenacen certs interessos. M’agradaria també contribuir a l’anàlisi amb una òptica diferent.
Els resultats dels partits que estan al Govern tenen molt a veure també amb el desgast del Govern d’esquerres. A Catalunya hi ha una majoria social que se sent d’esquerres i comparteix els valors i els principis sobre els quals es va construir el canvi polític després de 23 anys de govern de la dreta catalana. Una majoria que defensa un Estat de benestar més fort i la millora dels serveis públics, l’augment de la qualitat democràtica i la participació, l’aposta per la sostenibilitat i la protecció del territori. Uns valors que han de guiar qualsevol full de ruta d’un govern d’esquerres.

A més a més, la identitat del propi Govern s’ha d’alimentar dia a dia també per l’oposició a “l’antic règim”. I algú deia que quan ens oblidem dels orígens, perdem la pròpia identitat. I és precisament el que ha passat en els últims temps. Mentre aquest Govern ha canviat les prioritats –amb la política social al centre (destinant-hi el 58% del pressupost de la Generalitat, impulsant la Llei de barris, la Llei de serveis socials i construint dues escoles per setmana) i l’impuls a polítiques noves com la lluita contra el canvi climàtic o la memòria democràtica, la protecció del territori i l’ampliació dels drets de la ciutadania–, moltes vegades els missatges que s’han emès des dels responsables de Govern no anaven en aquest sentit.

A vegades, els socis de govern han volgut girar al centre, fer política mirant la dreta de reüll, de forma acomplexada i fent massa cops de timó. Aquesta actitud confusa davant de CiU ha comportat que els debats polítics es traslladin massa vegades al si del Govern (Llei d’Educació, Impost de Successions, sistema “públic” de salut, ajudes a vehicles més contaminants...) en comptes de confrontar amb les propostes neoliberals de CiU i PP per sortir de la crisi. En política cal fer, però també explicar. Els sorolls i les sortides de to d’algun conseller han dificultat la comunicació. Aquests cops de timó han desorientat la ciutadania. Aquesta demana coherència als partits polítics i fer polítiques d’acord amb els principis que es defensen.
Des d’ICV hem de fer els deures, i ja els estem fent. Centrant l’acció política en combatre la crisi des de les institucions i escoltant a la gent. Hem de combatre el passotisme entorn a la política (especialment la desil·lusió de la gent d’esquerres) i davant de l’actual situació de crisi econòmica, oferir sortides per la transformació social i ecològica del país. I ho fem confrontant amb la dreta, ja siguin unes sigles o siguin les seves propostes. El seu model no és el nostre. I, per tant, no avalarem les polítiques que no avancin en aquest sentit. Ho tenim clar. Però caldrà ser exigents, escoltar molt i ser coherents amb allò que defensem. Siguin quins siguin els resultats. Perquè alguna cosa falla si davant de la crisi neoliberal oferim la victòria a la dreta. Etiquetes de comentaris: , , , ,

Hipoteques sense límits (0)

Ara vinc de la roda de premsa que ha fet la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, l’Observatori de drets socials DESC i la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona.

Una contacte informatiu per tal de denunciar la situació en la que es troben més de 350.000 famílies d’arreu de l’Estat que entre 2008 i 2010 patiran una execució hipotecària i moltes, mantindran el deute amb les entitats financeres. Per això des de la Plataforma a la que ICV hem donat suport es vol instar al Govern de l’Estat a acabar amb una anomalia respecte la resta dels països europeus on la llei està al costat del més fort, és a dir, dels bancs.
En l’actual situació de crisi moltes famílies tenen serioses dificultats per fer front al pagament de la hipoteca. Mentre a la gran majoria de països europeus (Alemanya, França, Portugal,...) el deute queda saldat quan els banc embarga l’habitatge, en el cas d’Espanya les entitats bancàries poden continuar demanant fins el 50% del valor de taxació (moltes vegades sobrevalorat per interès dels bancs en els moments de vaques grosses) . aquesta situació condemna a milers de persones a no poder començar de nou sent eslaus ells i les persones avaladores de l’embargament de qualsevol tipus d’ingrés. Això comporta també la fugida de molta gent a l’economia submergida per tal de poder sobreviure a l’escanyament.
Aquesta situació és el resultat d’un model incentivat pels diferents governs de l’Estat (la llei d’Enjudiciament Civil, la llei del mercat hipotecari, la llei del sòl...) on la construcció i la urbanització il•limitada del territori han estat els motors econòmics que ha portat a aquesta bombolla del mercat de l’habitatge. Ens els últims anys s’ha construït a Espanya més que tots els nous habitatges fets a Regne Unit, Alemanya i França conjuntament. És el país d’Europa amb més habitatges buits però ara també tenim el rècord en nombre da famílies desnonades.
Però a més a més, la legalitat vigent juga en contra de la part més dèbil. Mentre les empreses poden entrar en situació de concurs de creditors i començar de zero quan no poden pagar, en el cas del les persones físiques el poder dels bancs arriba fins a límits insuportables.
Cal un canvi en la legislació i així ho hem traslladat al Congrés dels Diputats en diverses ocasions. Ara, una vegada més. Per això donem suport a la proposta de la Plataforma i demanem de manera urgent articular mecanismes com per exemple la “dació” en el pagament de la hipoteca. Un mecanisme que permeti cancel•lar el deute entregant la vivenda si es dona la condició que es tracta de l’habitatge habitual i sigui fruit d’una insolvència sobrevinguda. A més a més cal ampliar les garanties per tal que hi hagi una tutela judicial efectiva que pugui valorar la situació de les persones afectades.
És inadmissible que després tolerar aquestes situacions i no posar condicions a les entitats financeres, i tot això mentre reben ajudes públiques sense condicions.
Més informació: http://www.publico.es/dinero/303547/vivienda/hipoteca/cuestas
Imatge: Mr negative. Llicència Creative Commons Etiquetes de comentaris: , ,

15 anys després de Beijing (0)

Primer

Primer de tot perdoneu l’abandonament d’aquests dies. Han passat massa coses i  s’està acumulant la feina.
Però anem a pams. Avui vull explicar-vos que de l‘1 al 6 de març vaig ser a Nova York participant de la 54 a Comissió de les NNUU sobre la situació de les dones. Després de 15 de ser aprovada la Plataforma d'Acció de Beijing (que ha estat el full de ruta a nivell de les polítiques de gènere) les ONGs, els governs i les diferents institucions han fet balanç i hem revisat els avenços i retrocessos també,  que hi ha hagut en els diferents àrees.
Malauradament no podem estar molt orgulloses. L’únic país del món que ha assolit els objectius que es van aprovar el 1995 ha estat Noruega. És cert que hi ha hagut avenços, especialment pel que fa a legislació als països del nord i també en alguns països del sud com Rwanda, que és tot un exemple de com l’aplicació de la perspectiva de gènere en la construcció institucional del país i en les polítiques quotidianes ha provocat una augment molt significatiu dels indicadors de desenvolupament del país.
De tota manera és decebedor veure el panorama global. L’agenda continua sent la mateixa perquè en moltes qüestions no s’ha avançat (feminització de la pobresa, dificultat d’accés als recursos, violència...) i fins i tot , en alguns s’ha retrocedit (drets sexuals i reproductius). La sensació de moltes dones presents a NY va ser que ara la lluita era principalment per no fer passos enrere. El conservadurisme creixent en els discursos de molts països i institucions (començant per la pròpia UE- amb una majoria conservadora en els estats- fins les delegacions de l’Iran, el Marroc o Filipines) van provocar que els esforços anessin dirigits a mantenir els objectius de Beijing. Qualsevol canvi podia significar renúncies...
Vaig assistir a la Conferència mitjançant la delegació del Fòrum de Parlamentaris Europeus sobre població i desenvolupament per tal de treballar especialment les qüestions de salut de les dones i els drets sexuals i reproductius de les nenes i les dones.
Teníem una agenda intensa ja que varem aprofitar per fer reunions diverses:  amb la Secretaria General adjunta de les NNUU, la Dr. Asha-Rose Migiro,  amb UNIFEM , amb Catholics for Choice,  la UNFPA, Women Deliver, la Federació Internacional de Planificació Familiar,  per tal de posar-nos al dia de la situació actual i les línies de treball que es duen a terme.
Tenim molta feina per fer en aquesta lluita i calen aliances polítiques i valentia per fer el que cal. El que és de sentit comú. És inacceptable que malgrat l’evidència empírica de l’èxit que suposa, tan en termes d’eficiència econòmica com de desenvolupament humà, la inversió en polítiques de planificació familiar i educació integral per la salut reproductiva, costi tant apostar-hi de manera decidida.
La ofensiva religiosa en les seves diverses vessants i la manca de coratge de molts  governs fa que un instrument fonamental pel desenvolupament de les societats sigui abandonat pel camí.
Us recomano molt l’informe fet conjuntament pel Guttmacher Institute i el Fons de Població de les NNUU sobre els beneficis d’invertir en salut sexual i reproductiva.(resum en castellà)
Etiquetes de comentaris: , , , ,

A CiU se li veu el llautó (0)

Avui hem tingut una trobada amb els líders dels dos principals sindicats de Catalunya, Joan Carles Gallego (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) per tal d'intercanviar idees i propostes sobre l'actual situació econòmica, en una setmana marcada per les mobilitzacions convocades per demà dimarts en contra el retard de l'edat de jubilació i pel Ple monogràfic sobre crisi econòmica del proper dimecres al Parlament de Catalunya.

Ha estat una reunió molt productiva i amb una gran coincidència pel que fa a la diagnosi i a les polítiques necessàries per afrontar la situació.
Vull destacar en aquest post però, la rotunditat amb la que els dos líders denuncien la hipocresia i la voluntat d'utilitzar la crisi per a fer retallades socials per part dels sectors més conservadors. Estaven perplexos davant la proposta de CiU que sense ni trobar-se amb els representants dels treballadors proposa abaratir l'acomiadament fins a 20 dies.
Qualificaven d'ignorant o mentider qui planteja aquest fals debat. I tenen raó. Actualment les empreses tenen capacitat per contractar sense assumir els costos d'acomiadament. Per lluitar contra l'atur el que cal és reactivar l'economia, fomentar el consum i garantir que el crèdit arribi a l'economia productiva. Si les empreses no contracten no és pels costos d'acomiadament sinó perquè ha caigut l'activitat i la demanda.
Aprofitar la crisi econòmica per retallar drets (acomiadament lliure, retard en l'edat de jubilació...) és ser miop i desaprofitar una oportunitat per fer reformes a fons per posar en marxa un canvi de model que garanteixi ocupació estable i de qualitat i faci sostenible l'Estat de benestar. No podem seguir amb el mateix cercle viciós: crisi econòmica-desregulació-retallada de drets-augment de desigualtats.
Una qüestió és el debat pendent que tenim al nostre país des de fa 20 anys sobre la productivitat i sostenibilitat de la nostra economia i l’altra és que mentre no s’intervé en el nucli del problema i es mantenen les ineficàcies i privilegis del sector financer i es renuncia a lluitar contra el frau fiscal mentre augmenta el dèficit es facin propostes que nomes fan recaure el pes de la crisi als treballadors i treballadores.
Així als senyors de CiU se’ls veu massa el llautó. A Madrid ofereixen mà estesa però amb les seves condicions que només beneficien a uns quants. Perquè no es sumen a un front comú català per combatre la jubilació als 67 anys? I a Catalunya abandonen el seu posat responsable i només fan bullir l'olla. Dissimulin una mica la seva hipocresia. Etiquetes de comentaris: , , , ,

La socialdemocràcia que no sap on va (2)

Són dies negres per al govern Zapatero. Més de quatre milions d’aturats, més de 8 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa (especialment infants i gent gran), un nivell de dèficit preocupant i una desconfiança creixent en l’economia espanyola en els mercats internacionals. Tot plegat posa en evidència l’errònia política econòmica del govern socialista. Això ho hem sentit i llegit a les ràdios, teles i diaris, aquests dies.

Però potser caldria dir el que ningú diu encara. Potser caldria dir que el més pervers de la situació actual és que ZP s’hagi omplert la boca parlant de drets socials i drets públics mentre la seva política econòmica hipotecava la capacitat del govern per fer, justament, el que la seva retòrica reivindicava. El govern del PSOE ha retallat la fiscalitat a les rendes més altes a la vegada que augmentava els impostos sobre el consum. Ha donat milers de milions d’euros al sistema financer sense obtenir a canvi cap mecanisme de control ni garanties per tal d’assegurar que els diners arribaven on havien d’arribar.

Potser caldria també denunciar que, amb la proposta d’aplaçar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el Govern Zapatero està utilitzant el context de fragilitat econòmica i de vulnerabilitat dels treballadors per amenaçar amb una retallada de l’estat del benestar. No té cap sentit que en un país que té una seguretat social amb superàvit, un atur juvenil del 39% i una necessitat imperiosa de repartir el treball i fomentar l’ocupació estable i de qualitat, la proposta estrella del govern sigui una retallada de drets socials dirigida, ni més ni menys, contra el principal instrument de lluita contra la pobresa en aquest país: les pensions.

La socialdemocràcia s’està perdent, amb tant d’equilibri retòric.
L’actitud acomplexada del PSOE davant el Fòrum econòmic de Davos és l’exemple més clar de la manca de coratge i la hipocresia d’una socialdemocràcia que ha renunciat a combatre la dreta i s’ha apuntat a l’ortodòxia neoliberal amb la fe dels conversos. Per sortir d’aquesta crisi econòmica es necessita valentia i principis ben arrelats. Per començar, saber qui i què ha originat aquesta crisi econòmica. Per continuar, tenir clar qui no l’ha de pagar. És cert, que necessitem reformes estructurals. Però quines reformes i de quines estructures? Nosaltres creiem que cal anar a l’origen del problema. Primer de tot, cal reformar el sistema financer, i després prosseguir amb la política fiscal. Cal que arribi el crèdit per a reactivar l’economia i cal dotar l’estat d’instruments per a poder intervenir i fer política social.
La manca de coratge i la deriva de la socialdemocràcia espanyola resulten encara més evidents en perspectiva comparada. Mentre Lula da Silva va a Davos amb l’esperit de Porto Alegre, exigint democràcia econòmica i criteris de justícia social en el govern de l’economia mundial, Zapatero torna entregat a l’esperit de Davos, proposant retallades en les pensions i l’abaratiment de l’acomiadament. Quina diferència!

Us recomano l'article de Vicenç Navarro al diari Público: Una vez más, las pensiones
 Foto: Monika Flueckiger Etiquetes de comentaris: , , ,

Recomanació musical... (0)

El passat divendres vaig tenir el plaer de veure en directe als Love of Lesbian al Palau de la Música. Va ser tot un espectacle. Malgrat les localitats de visió reduïda de les que disposàvem vam poder gaudir de gairebé 3h de concert, amb la qualitat, el bon rotllo, la ironia i l'entrega que els caracteritza. Fins i tot van tenir el seu moment de denúncia als Millet i companyia representant un "segon" casament al bell mig de l'escenari del Palau.

Gràcies LOL per la bona estona! Etiquetes de comentaris: ,

La política, problema o solució (0)

L’altre dia el CEO donava a conèixer el seu informe sobre valoració de Govern. Hi apareix una dada més que preocupant per a la democràcia i que ens ha de fer reflexionar i actuar en conseqüència. Segons l’informe la “política” i “els polítics” són percebuts com el segon problema més important per a la ciutadania.


Però... què entenem, doncs, per POLÍTICA? La política és la via per resoldre problemes col•lectius. La política són aquelles activitats precisament que persegueixen el bé comú. Fem política a les institucions però també fem política a les associacions de veïns, a les oenegés, als sindicats i aquest mateix cap de setmana es fa política des del Fòrum Social Català, per exemple.

Ens ha d’alarmar que precisament la política sigui vista com un problema i no com a solució i com instrument per transformar la realitat.

I ens hem de preguntar com hem arribat fins aquí, cal fer autocrítica, prendre nota i canviar comportaments. Ho hem de fer des dels partits polítics i des de les institucions però també i de manera urgent ho hauran de fer tots aquells agents que han contribuït a la banalització de la política. Aquells que subratllen la confrontació i frivolitzen o confonen la ciutadania.

Però hem de fer autocrítica. En una societat de consum com la nostra, no es pot fer política com un servei o un producte més que cal que compri la gent.

És un repte dels partits i institucions poder comunicar les propostes i les accions que s’han dut a terme. Perquè precisament la informació i la deliberació són fonamentals per a poder escollir, són la base de la democràcia.
Però sempre cal tenir clar quin és l’objectiu. No ens podem prostituir per un titular, una editorial o per convèncer un o altre opinador habitual. Allò que importa és canviar realitats, resoldre conflictes quotidians i fen-t’ho sempre des de la solidesa i la coherència amb uns valors. La resta és accessori.
Banalitzar o passar de la política en general ens pot conduir a escenaris perillosos fent emergir noves formacions pintoresques i populistes que poden fer un bon paper en el camp de l’espectacle però un flac favor a la democràcia. Dir que passem de la política vol dir que no ens interessa si es fan més escoles públiques o no se’n fan, si es privatitza la sanitat o no, o si es posen mesures per combatre el canvi climàtic.
El problema és que hi ha sectors que ja els va bé que la ciutadania passi de tot. Els grups de poder saben perfectament què els convé, qui els convé i com donar-hi suport.
Per això també cal combatre tòpics i llocs comuns que cada vegada estan més instal•lats en el sentir de la ciutadania i contribueixen al passotisme, al deixar fer. Perquè a vegades és més fàcil tirar de tòpic que contrastar, informar-se, comparar i decidir.

Alguns exemples: Tots els polítics són iguals, Tots són uns corruptes, Tots diuen mentides...
Hem de saber posar un interrogant al darrere si no volem contribuir al cinisme generalitzat.
Fa 10 anys que vaig començar a fer política a ICV i als moviments socials i fa una mica més de tres que estic al Parlament de Catalunya. He vist moltes coses que no m’agraden i que cal canviar. Però el que també puc dir és que aquestes etiquetes són molt lluny de la realitat.
De tota manera hem de treballar molt per revertir aquesta situació. No podem continuar fent com si no passés res. Casos com l’afer Palau, Pretoria, Gürtel, no poden ser oblidats ni quedar impunes. Però no és només qüestió de legalitat sinó també d’ètica en la pràctica política. L’agressivitat creixent de molts polítics quan s’acosten eleccions, la demagògia, el tot s’hi val per un grapat de vots i fins i la mentida cal que siguin extirpats de la política.

Us recomano la lectura d'un article de l'Albert Solé: La (des)afección eterna Etiquetes de comentaris: , ,

Fins aviat, Isabel (0)

Avui hem fet el comiat de l’amiga Isabel Iserte. La Isabel ha estat vicepresidenta de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears però sobretot una companya de lluita pels drets de les dones i un exemple de coratge, vitalitat, compromís, dignitat i entusiasme per totes aquelles persones que hem tingut el plaer de conèixer-la.

Fins i tot avui, després d’aquests mesos difícils, ens has volgut fer el teu últim regal. Recordant què paga la pena i què no, recordant la teva vida plena i intensa, arrelada en els principis de la justícia “quotidiana” (com tu mateixa has escrit), en la llibertat, la solidaritat i la recerca incansable de la felicitat.
Avui comentàvem totes que tu ets d’aquelles persones que sempre recordarem amb un somriure. Això no és fàcil d'aconseguir! Aquest és un dels múltiples llegats que ens has deixat.
Des d’aquí només dir-te que continuarem treballant per tot allò que estimaves i especialment per avançar en els drets sexuals i reproductius de les persones.
Aquest mes de gener començarà a funcionar l’Intergrup de salut sexual i reproductiva al Parlament de Catalunya. Un projecte que has liderat i que finalment ha reeixit. Espero que estiguem a l’alçada, no és un repte fàcil, de les teves expectatives.
Gràcies per tot i fins aviat.
Acompanyo aquest apunt amb la cançó amb que t’has volgut acomiadar. Una cançó que ens esperona a tots i totes a continuar fent camí per fer possible aquell món amb el que somiem. Imagine, John Lennon Etiquetes de comentaris: , , , ,

Presentació (8)

Hola, sóc la Laia i visc al barri de Sant Andreu a Barcelona. Sóc Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UPF i estic a una assignatura de distància per acabar Economia a la UB.


Després de diverses feines precàries vaig treballar d’analista sobre polítiques públiques de gènere al Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Em vaig adherir a Joves d’Esquerra Verda (JEV) el 1999 quan cercava respostes a les meves inquietuds polítiques i instruments per canviar el món. Des de llavors la meva implicació en política no ha deixat de créixer.

Vaig ser diputada al Parlament de Catalunya (2007-2012) i ara só Diputada al Congrés dels Diputats i portaveu d’ICV. Sóc portaveu del temes d'energia, cooperació, Medi Ambient, Canvi climàtic del Grup de la Izquierda Plural i també sóc membre de les comissions d'Hisenda i Administracions Publiques i de Seguretat Vial i mobilitat sostenible. http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Diputados/BusqForm?_piref73_1333155_73_1333154_1333154.next_page=/wc/fichaDiputado?idDiputado=345&idLegislatura=10


Poc a poc m’anireu coneixent mitjançant aquest bloc que vol ser un punt de trobada amb vosaltres. Un espai per parlar de política i d’altres coses, un espai per plantejar preguntes, dubtes, per “escoltar” opinions, consells, crítiques, un espai per a la reflexió i també per compartir experiències interessants.

No prometo ser-hi cada dia perquè els horaris són complicats i a vegades necessito “desconnectar” però intentaré mantenir una certa regularitat perquè aquest bloc sigui un punt de trobada freqüent. Us animo a totes i a tots a participar. Etiquetes de comentaris: , , ,