Avui hem admès a tràmit al Parlament el projecte de llei de polítiques de joventut. Arribem a la recta final d’un llarg camí massa llarg i entretingut.
De fet, aquesta llei arriba 30 anys desprès de que Catalunya compti amb competències exclusives en joventut. Fa temps que calia una llei que posés blanc sobre negre quines obligacions té l’administració per tal de garantir els drets dels i les joves.
Per tant amb aquesta llei desenvolupem l’Estatut (ja el del 79 ).
Posant una mica d’ironia, la veritat és que és millor que la tramitem ara que no en temps de CIU. De fet, si mirem el cantó positiu de que sigui una llei tardana hem de reconèixer que ara, des d’un Govern d’esquerres tenim clar que les polítiques de joventut són alguna cosa més que el Carnet jove i la xarxa d’albergs. Tenim clar que les polítiques de joves no són un apèndix i tots els Departaments de la Generalitat han d’estar al servei d’un objectiu principal: l’emancipació juvenil. Per això un pacte nacional de l’habitatge, els ajuts al lloguer, l’Acord de mesures per l’ocupació juvenil...
Perquè les polítiques de joventut no són d’entreteniment. Són polítiques de present i de futur. Avui és inqüestionable que la qualitat de l’educació, la manera com estructurem la presa de decisions, els canals de participació, el marc de relacions laborals i l’ocupació, la promoció de determinades manifestacions culturals...tot això ens proporciona un marc de relacions socials, una estructura que condiciona el present i el futur de tota la societat
Avui sabem que les polítiques de joventut són polítiques de definició i construcció de ciutadania, polítiques que promocionen capacitats per la pròpia autonomia però també per incidir en el projecte col•lectiu.
I el projecte de llei que avui arriba a tràmit és només l’esquelet on han de fonamentar-se les polítiques de joventut. El que avui hem fet és garantir el com, la forma i els instruments. Posar garanties legals a quines han de ser les obligacions de l’administració cap als joves. Assumim que cal complicitat, participació i interdepartamentalitat.
Però si llegim el text ens pot semblar grisa i reglamentista. Perquè és un llei de forma.
Per això aquesta no pot ser un punt i final. Cal tenir molt en compte que la nostra societat és canviant, i cal incorporar noves visions, noves necessitats. Hem d’estar atents a incloure també la diversitat del col•lectiu i també haurem d’estar amatents a com evoluciona la manera de participar dels i les joves.
Però per saber si aquest nou marc legal és exitós cal que el seu desplegament sigui generós. Dependrà de la voluntat política i de les prioritats i recursos que s’hi destinin.
De fet, no estic segura que aquesta pugui ser aprovada. Hem trigat molt. 6 anys per elaborar una llei que arriba tard al Parlament i que es està en risc que no pugui ser aprovada perquè s’acaba la legislatura i perquè ara la oposició juga a retardar-ho tot.
Serà una llàstima si és així. Perquè per les polítiques de joves no ens podem entretenir. Fa temps que els instruments els hauríem de tenir i avui poder intervenir directament.
Avui en plena crisi econòmica són els joves els més afectats. Tenim un 38% d’atur juvenil. Per això avui els joves han d’estar al centre del debat i han de ser protagonistes també de la sortida de la crisi. Perquè les respostes que avui donem condicionaran no només la seva joventut sinó que tindran un efecte generacional. No serà la primera vegada, que les sortides errònies a la crisi han marcat la precarietat de tota una generació.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
generació,
joventut,
llei
Recomanació Article (0)
Us recomano article de Salvador Milà avui a El País: La pervivencia del franquismo judicial
Etiquetes de comentaris:
Enquestes, enigmes i altres contes. (5)
Durant les últimes setmanes, diversos mitjans han publicat enquestes sobre la situació política catalana i els suports electorals dels diferents partits a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les enquestes no s’han de seguir fil per randa, i menys quan encara queden mesos per a les eleccions, però és cert que marquen tendències. I són més creïbles perquè totes apunten cap als mateixos resultats: augment del suport electoral de CiU, davallada del PSC, profunda caiguda d’ERC i manteniment dels resultats per part de PP i ICV.
Se n’ha parlat molt i se n’ha escrit molt, sobre aquestes dades. I des d’alguns mitjans, amb una especial dedicació per explicar el perquè ICV-EUiA manté els seus suports. Hem trobat interpretacions estrambòtiques, fins i tot arribant a l’insult i al menyspreu directe cap a les persones votants creuant la línia vermella que va de la crítica als dirigents a l’atac directe a la ciutadania-electorat.
Des dels mitjans i opinadors conservadors, s’ha interpretat que el desgast de PSC i ERC és atribuïble directament a ICV. Trobo que aquesta és una interpretació tendenciosa, creada “express” per tal de combatre unes polítiques que amenacen certs interessos. M’agradaria també contribuir a l’anàlisi amb una òptica diferent.
Els resultats dels partits que estan al Govern tenen molt a veure també amb el desgast del Govern d’esquerres. A Catalunya hi ha una majoria social que se sent d’esquerres i comparteix els valors i els principis sobre els quals es va construir el canvi polític després de 23 anys de govern de la dreta catalana. Una majoria que defensa un Estat de benestar més fort i la millora dels serveis públics, l’augment de la qualitat democràtica i la participació, l’aposta per la sostenibilitat i la protecció del territori. Uns valors que han de guiar qualsevol full de ruta d’un govern d’esquerres.
A més a més, la identitat del propi Govern s’ha d’alimentar dia a dia també per l’oposició a “l’antic règim”. I algú deia que quan ens oblidem dels orígens, perdem la pròpia identitat. I és precisament el que ha passat en els últims temps. Mentre aquest Govern ha canviat les prioritats –amb la política social al centre (destinant-hi el 58% del pressupost de la Generalitat, impulsant la Llei de barris, la Llei de serveis socials i construint dues escoles per setmana) i l’impuls a polítiques noves com la lluita contra el canvi climàtic o la memòria democràtica, la protecció del territori i l’ampliació dels drets de la ciutadania–, moltes vegades els missatges que s’han emès des dels responsables de Govern no anaven en aquest sentit.
A vegades, els socis de govern han volgut girar al centre, fer política mirant la dreta de reüll, de forma acomplexada i fent massa cops de timó. Aquesta actitud confusa davant de CiU ha comportat que els debats polítics es traslladin massa vegades al si del Govern (Llei d’Educació, Impost de Successions, sistema “públic” de salut, ajudes a vehicles més contaminants...) en comptes de confrontar amb les propostes neoliberals de CiU i PP per sortir de la crisi. En política cal fer, però també explicar. Els sorolls i les sortides de to d’algun conseller han dificultat la comunicació. Aquests cops de timó han desorientat la ciutadania. Aquesta demana coherència als partits polítics i fer polítiques d’acord amb els principis que es defensen.
Des d’ICV hem de fer els deures, i ja els estem fent. Centrant l’acció política en combatre la crisi des de les institucions i escoltant a la gent. Hem de combatre el passotisme entorn a la política (especialment la desil·lusió de la gent d’esquerres) i davant de l’actual situació de crisi econòmica, oferir sortides per la transformació social i ecològica del país. I ho fem confrontant amb la dreta, ja siguin unes sigles o siguin les seves propostes. El seu model no és el nostre. I, per tant, no avalarem les polítiques que no avancin en aquest sentit. Ho tenim clar. Però caldrà ser exigents, escoltar molt i ser coherents amb allò que defensem. Siguin quins siguin els resultats. Perquè alguna cosa falla si davant de la crisi neoliberal oferim la victòria a la dreta. Etiquetes de comentaris: coherència, enquestes, esquerres, govern, mitjans de comunicació
