Un Conseller que va a la seva? (0)


  Fa dies que el Govern de Zapatero va anunciar les retallades socials i va traslladar també el problema a les CCAA i Ajuntaments de la seva irresponsabilitat fiscal en els últims anys.
Mentre esperem veure aquesta mateixa tarda la concreció de les mesures que vol impulsar el Govern de l’Estat des de Catalunya hi ha un Conseller que no ha volgut esperar. Ha començat en solitari a anunciar retallades de sous dels treballadors públics sigui quina sigui la seva figura contractual i sense tenir en compte el desacord al si del Govern.

Un Conseller que alguna vegada ja li ha passat factura la manca de diàleg i ha hagut de retrocedir (recordo perfectament, ja que ho vaig viure en primera persona, la negociació de l’Impost de Successions i Donacions). Castells diu que parla en nom del Govern i anuncia acords que no s’han pres. Davant d’aquest relat en solitari un advertència: Catalunya no és un Govern socialista ni sociovergent. Això significa que hi ha forces polítiques com ICV que no avalarem a Catalunya les mesures acordades. Plantarem cara a la retallada injusta i irracional dels drets socials i laborals que volen imposar. Si Catalunya ha de reduir el dèficit es farà amb criteris diferents. Tenim marge per augmentar els ingressos via impostos a les rendes més altes (tram autonòmic de l’IRPF, per exemple), es farà millorant l’austeritat i rebaixant sous d’alts càrrecs i directius de les nombroses empreses vinculades a la Generalitat, pot passar per reduir la despesa farmacèutica, per retallar els ajuts al naixement en funció de la renda, prioritzant les inversions amb criteris de sostenibilitat i dinamització econòmica... Tenim alternatives i així ho farem saber.
Un acord a Catalunya passa per marcar la diferència en termes d’igualtat, sostenibilitat i impuls de l’economia i no per anar a remolc del que dicti Madrid. Per tant, abans de que Castells vulgui ser el primer de la classe de les retallades caldria veure quin marge tenim amb el Decret aprovat a l’Estat i treballar des de la perspectiva d’esquerres per reduir els costos socials de la crisi econòmica. Per això cal valentia per fer el que cal fer i prudència si es volen buscar acords i no només el protagonisme en solitari.

Foto: ACN . Xavier Alsinet

I us recomano un article interessant publicat a El País: El pozo, el perro y las pulgas de Pablo Beramendi y David Rueda Etiquetes de comentaris: , , , , ,

La dictadura dels mercats (4)


Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: , , , ,

Recomanació d'article sobre la crisi institucional que pot provocar el TC (0)

Us recomano l'article de Joan Saura publicat a El País : "Un problema de España" Etiquetes de comentaris: