De la corrupció a la regeneració democràtica



Fa dies que tenim els 5 sentits col•lapsats amb l’allau de notícies i informacions de corrupteles vàries que esquitxen les principals institucions del pais. Des del Tribunal Suprem (amb els viatges ostentosos de Dívar), al cap d’Estat i la corona (amb els Ducs de Palma “injustament enriquits”...), seguint per ajuntaments com Sabadell, Lloret, Badalona o Castelldefels (Crespo, Bustos...), continuant pels Governs de la Generalitat (amb Unió democràtica condemnada i el número dos de Convergència a qui el jutge demana la imputació pel cas ITV) i el govern de l’Estat on els papers de Bárcenas revelen un més que sospitós finançament irregular del partit i on la seva plana major pot haver defraudat a hisenda durant més d’una dècada.

Aquesta llista la podem fer molt més llarga, perquè de casos en sobren, però aquesta selecció és l’exemple que aquesta xacra és transversal i generalitzada. No es tracta de pomes podrides com pretenen fer creure Montoro i De Guindos, sinó que es tracta de corrupció institucionalitzada fruit de la connivència i complicitat de diversos actors i sobretot de que per part dels poders polítics i econòmics s’ha instal•lat una percepció d’impunitat.

Aquesta “institucionalització” de la corrupció ens aboca a un crisi generalitzada del propi sistema democràtic, i que té un vincle directe amb la crisi econòmica, social i ètica que fa temps que des de molts àmbits venim denunciant. Per fer-hi front cal canviar-ho tot si volem que la democràcia sobrevisqui.

Aquesta setmana hem conegut les noves dades de l’atur que ens indiquen el fracàs de les polítiques i les reformes laborals en les xifres, però també ens diuen que cada vegada tenim més persones que abandonen pel camí, que defalleixen en l’intent i cauen del “sistema”, marxant del país o abandonant les llistes de l’atur. I aquestes persones han hagut de llegir o escoltar les mesquines paraules del president de la patronal acusant de mentiders o ganduls les persones aturades

També aquests dies hem tornat a conéixer la informació del CIS que ens indica la desafecció de la ciutadania envers el sistema, ja no només de partits, sinó del propi funcionament de la democràcia. És evident que l’actual situació resulta insoportable per a la població.

Estan saltant totes les alarmes i no s’hi val el maquillatge. No valen ni les fotografies, ni les cimeres ni les declaracions. La dimensió i la profunditat de la corrupció confirma el que fa temps que venim denunciant i cridant. La crisi econòmica és una estafa. I la fallida de la nostra economia té la particularitat d’originar-se en gran mesura en aquest segrest de l’interès públic i general per part d’un poder econòmic oligàrquic. Els papers Bárcenas ens ajuden a documentar el que conscient o inconscientment es ve denunciant des de la ciutadania i des d’aquells emprenedors que no estan representats ni per les patronals no per aquesta concepció decimonònica de les relacions laborals.

Moltes vegades hem denunciat el segrest dels “reguladors” o dels governs per part dels lobbis i les grans empreses del pais. I com s’articula aquest segrest? Doncs amb la compra de l’interès general a canvi del finançament dels partits (sobretot CiU, PP. Veure dades del Tribunal de Cuentas), condonació de deute dels partits (PSOE i d’altres...), jubilacions garantides després de la política.

I l’herència d’aquest sistema corromput s’exemplifica sobretot en la legislació i les polítiques fetes en tres grans àmbits on la influència de les corporacions són especialment rellevants a Espanya i també a Catalunya.

En primer lloc, tenim el sistema financer, on els grans bancs han exigit el manteniment d’una llei hipotècària injusta per garantir els seus rendiments, o legislació bancaria que afavoria l’especulació i l’opacitat i on els reguladors com el Banc d’Espanya han mirat cap a una altra banda davant pràctiques abusives. Fins i tot el mateix Zapatero va acabar indultant en temps de descompte del seu govern al vicepresident del Santander i ara el PP vol canviar la legislació per garantir que delinqüents com aquest senyor puguin exercir l’activitat bancària. Això és legislar a mida.

Les grans constructores del país són un altre exemple de “segrestador”. A més d’aquesta llei hipotecària que ha inflat la bombolla immobiliària, podem destacar la ineficient i injusta planificació d’infraestructures, sent el país d’Europa amb més quilòmetres de carretera per habitant, amb aeroports buits i una mancança evident de transport públic de proximitat.
I el tercer gran exemple el trobem en el poder de l’oligopoli elèctric amb una gran vincle amb els governs i garants de les “portes giratòries”, que han impedit tenir una planificació energètica que afavoreixi la democratització via petites instal•lacions o la implantació d’energies netes i assegurar-se amb l’actual regulació una sobreretribució que la paguen tots els ciutadants i el medi ambient.

Al meu parer, aquesta és la conclusió més rellevant de tota la paperassa que hem conegut. El que costa més diners, benestar i fins i tot salut als ciutadants és un sistema on la separació de poders desapareix i la distinció entre bé comú i l’interès particular s’esborra en moltes decisions.

I és evident que calen mesures de control, de transparència, que cal que hi hagi penalització de les conductes il•legals i irregulars però també cal que la ciutadania prengui consciència que és imprescindible la regeneració democràtica i aquesta no serà possible sense la implicació de la majoria en allò públic. I això requereix passar comptes, estar informats i fer memòria, exigir responsabilitats, identificar culpables i participar.

No hi ha corruptes sense corruptors. I no hi ha democràcia sense un “demos” exigent, informat i implicat en el bé comú.

Article publicat a http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2013/02/-de-la-corrupcio-a-la-regeneracio-democratica-77080.php

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

No es permetran comentaris ofensius, si us plau deixeu el vostre nom per tal de tenir un millor debat.