Aquesta setmana comença un nou curs escolar que es presenta difícil per alumnes, mestres i famílies.
En primer lloc, perquè comença amb l’amenaça del model d’escola catalana que aposta des de fa dècades per la immersió lingüística i el català com a llengua vehicular del sistema educatiu per tal de garantir que els nens i nenes, visquin on visquin i vinguin d’on vinguin, aprendran a parlar i escriure correctament les dues llengües oficials de Catalunya. Un model d’èxit que per l’electoralisme de Ciutadans i del Partit Popular s’està posant en risc, fomentant un conflicte lingüístic inexistent, i el que és pitjor, amenaçant la convivència i la cohesió social del país.
Però mentre la interlocutòria del TSJC és, de moment, una amenaça sobre el model, avui podem dir que el curs escolar ja comença en pitjors condicions que el 2010. Amb 2100 alumnes més però el mateix nombre de mestres, retallades en les despeses corrents de l’escoles públiques i la supressió de la 6a hora lectiva.
Lamentablement som dels pocs països del món que malgrat la crisi aplica retallades d’aquestes dimensions (un 10% del pressupost) a una qüestió fonamental com és l’educació. Si l’estratègia arreu del món és invertir en la formació dels seus ciutadans i ciutadanes per superar les dificultats i millorar l'ocupabilitat i la qualitat de l’ocupació, el Govern de CiU és diferent. Mentre decideix que les grans herències són intocables i que cal reduir impostos als rics creu que l’educació si que es pot tocar i retallar. És qüestió de prioritats.
La mateixa Consellera Rigau defensava en una entrevista la supressió de la 6a hora a l’escola pública dient que els infants han d’estar més a casa... i que això de la conciliació familiar doncs que... “no ve de mitja hora”. Aquesta és la insensibilitat d’un Govern que cada vegada que parla d’educació, de serveis socials o de centres d’atenció primària sembla que siguin capritxs de malbaratadors. Si a la consellera no li ve de mitja hora, li haurem de recordar que la supressió de la 6a hora suposarà la pèrdua de tot un curs lectiu al cap de sis anys de primària, aprofundint les desigualtats entre aquells alumnes que no s’ho poden pagar i els que si.
Però a més, el sentit comú faria pensar que qualsevol Govern davant les retallades i la crisi econòmica, que s’acarnissa especialment en algunes famílies, hauria destinat més recursos a beques i ajuts al transport i el menjador. Tampoc és així, de fet també és una partida que es redueix.
I si ens pensàvem que en tenien prou, les retallades continuen en la partida de suport als municipis per finançar escoles bressol fent que algunes hagin de tancar. Suposo que és l’estratègia d’una consellera que creu que no ve d’aquí i que els nens i nenes han de passar més temps a casa.
El problema és que aquest Govern dels millors no té pensat com resoldrà la hipoteca que deixarà posant en joc la cohesió social mentre creixen les desigualtats en funció de l’escola, el barri, l’origen de l’alumnat i la situació socioeconòmica de les famílies.
Aquesta és la hipoteca d’un Govern classista, com ja hem vist els exemples del Sr. Mena amb la crisi del PIRMI a l’estiu, o el sr. Boi Ruiz. Un Govern que és molt amic i està molt a prop dels negocis però molt lluny de la quotidianitat de la majoria de famílies del país.
Per molt que aquest Govern s’embolcalli en una senyera cal recordar que estimar un país és estimar la seva gent i treballar perquè tothom visqui millor i tingui les mateixes oportunitats. Si avui l’escola pública catalana està amenaçada és gràcies a una CiU que l'ofega amb retallades i un espanyolisme ranci que posa en risc la convivència i la nostra llengua. I són dues realitats que van de la mà, perquè la cohesió social és la base de la cohesió nacional del país.
Aricle publicat al diari Catalunya Press Etiquetes de comentaris: educació, escola, llengua, Mena, PIRMI, retallades, TSJC