Malgrat els entrebancs amb l’anticicló i les sortides de to d’alguns càrrecs hi ha una màxima que es repeteix des del primer dia: “reducció del pressupost” acompanyada d’un discurs alarmista que vol amagar la voluntat real de dur a terme reformes estructurals que van més enllà dels ajustos pressupostaris.
És cert que la crisi econòmica que també afecta greument Catalunya ha fet caure vertiginosament els ingressos de la Generalitat i cal reduir les despeses. Però els anuncis que s’han fet poc tenen a veure amb l’adaptació d’uns pressupostos a la crisi econòmica sinó amb escapçar de dalt a baix la inversió en polítiques socials dels últims anys. El 56% del pressupost dedicat a les polítiques socials (de l’anterior govern d’esquerres) ens acostava (encara que per la franja inferior) als estàndards europeus i els despropòsits anunciats els últims dies ens allunyaran d’Europa però, el que és més preocupant, augmentaran les desigualtats, el conflicte social i per acabar-ho d’adobar, deprimiran encara més l’economia, generant més atur.
CiU s’ha tret la careta amable i ha marcat les seves prioritats qüestionant directament drets de caràcter universal i introduint un debat enverinat sobre l’accés als serveis. Trobem dos exemples clars en les retallades anunciades en sanitat pública i en educació.
Un terç de la reducció de pressupost s’aplicarà a la sanitat pública. Hi haurà menys personal, menys centres d’atenció primària i menys equipaments mentre no es mencionen polítiques de control de la despesa farmacèutica (amb un gran lobby industrial al darrere) però es proposen desgravacions fiscals pels que si que es poden pagar una mútua privada.
En educació, es redueix d’una banda, entre un 10% i un 15% del pressupost de les escoles, es preveuen reduccions del personal docent i es paralitza la construcció dels nous centres que estaven previstos mentre continua augmentant la població escolar. I d’altra banda, es dupliquen les direccions generals per diferenciar clarament els centres públics dels privats, es canvien els criteris de matriculació per afavorir que alguns puguin excloure cert alumnat i s’anuncia la predisposició a ampliar concerts a escoles que segreguen per sexe.
Aquests són només dos exemples per mostrar que les tisores van amb una direcció clara: aquells serveis que sostenen l’estat de benestar i són claus per compensar les desigualtats socials.
Ni la crisi, ni els incompliments de Madrid poden justificar que les tisores siguin especialment esmolades en educació o salut.
No és raonable ni des del punt de vista de l’equitat, ni de l’economia ni del sentit comú, però és encara menys responsable i inapropiat per un govern dels que s’autoanomenen “els millors”. Etiquetes de comentaris: CiU, educació, pressupostos, retallades, salut sexual i reproductiva
