De la corrupció a la regeneració democràtica (0)

Fa dies que tenim els 5 sentits col•lapsats amb l’allau de notícies i informacions de corrupteles vàries que esquitxen les principals institucions del pais. Des del Tribunal Suprem (amb els viatges ostentosos de Dívar), al cap d’Estat i la corona (amb els Ducs de Palma “injustament enriquits”...), seguint per ajuntaments com Sabadell, Lloret, Badalona o Castelldefels (Crespo, Bustos...), continuant pels Governs de la Generalitat (amb Unió democràtica condemnada i el número dos de Convergència a qui el jutge demana la imputació pel cas ITV) i el govern de l’Estat on els papers de Bárcenas revelen un més que sospitós finançament irregular del partit i on la seva plana major pot haver defraudat a hisenda durant més d’una dècada.

Aquesta llista la podem fer molt més llarga, perquè de casos en sobren, però aquesta selecció és l’exemple que aquesta xacra és transversal i generalitzada. No es tracta de pomes podrides com pretenen fer creure Montoro i De Guindos, sinó que es tracta de corrupció institucionalitzada fruit de la connivència i complicitat de diversos actors i sobretot de que per part dels poders polítics i econòmics s’ha instal•lat una percepció d’impunitat.

Aquesta “institucionalització” de la corrupció ens aboca a un crisi generalitzada del propi sistema democràtic, i que té un vincle directe amb la crisi econòmica, social i ètica que fa temps que des de molts àmbits venim denunciant. Per fer-hi front cal canviar-ho tot si volem que la democràcia sobrevisqui.

Aquesta setmana hem conegut les noves dades de l’atur que ens indiquen el fracàs de les polítiques i les reformes laborals en les xifres, però també ens diuen que cada vegada tenim més persones que abandonen pel camí, que defalleixen en l’intent i cauen del “sistema”, marxant del país o abandonant les llistes de l’atur. I aquestes persones han hagut de llegir o escoltar les mesquines paraules del president de la patronal acusant de mentiders o ganduls les persones aturades

També aquests dies hem tornat a conéixer la informació del CIS que ens indica la desafecció de la ciutadania envers el sistema, ja no només de partits, sinó del propi funcionament de la democràcia. És evident que l’actual situació resulta insoportable per a la població.

Estan saltant totes les alarmes i no s’hi val el maquillatge. No valen ni les fotografies, ni les cimeres ni les declaracions. La dimensió i la profunditat de la corrupció confirma el que fa temps que venim denunciant i cridant. La crisi econòmica és una estafa. I la fallida de la nostra economia té la particularitat d’originar-se en gran mesura en aquest segrest de l’interès públic i general per part d’un poder econòmic oligàrquic. Els papers Bárcenas ens ajuden a documentar el que conscient o inconscientment es ve denunciant des de la ciutadania i des d’aquells emprenedors que no estan representats ni per les patronals no per aquesta concepció decimonònica de les relacions laborals.

Moltes vegades hem denunciat el segrest dels “reguladors” o dels governs per part dels lobbis i les grans empreses del pais. I com s’articula aquest segrest? Doncs amb la compra de l’interès general a canvi del finançament dels partits (sobretot CiU, PP. Veure dades del Tribunal de Cuentas), condonació de deute dels partits (PSOE i d’altres...), jubilacions garantides després de la política.

I l’herència d’aquest sistema corromput s’exemplifica sobretot en la legislació i les polítiques fetes en tres grans àmbits on la influència de les corporacions són especialment rellevants a Espanya i també a Catalunya.

En primer lloc, tenim el sistema financer, on els grans bancs han exigit el manteniment d’una llei hipotècària injusta per garantir els seus rendiments, o legislació bancaria que afavoria l’especulació i l’opacitat i on els reguladors com el Banc d’Espanya han mirat cap a una altra banda davant pràctiques abusives. Fins i tot el mateix Zapatero va acabar indultant en temps de descompte del seu govern al vicepresident del Santander i ara el PP vol canviar la legislació per garantir que delinqüents com aquest senyor puguin exercir l’activitat bancària. Això és legislar a mida.

Les grans constructores del país són un altre exemple de “segrestador”. A més d’aquesta llei hipotecària que ha inflat la bombolla immobiliària, podem destacar la ineficient i injusta planificació d’infraestructures, sent el país d’Europa amb més quilòmetres de carretera per habitant, amb aeroports buits i una mancança evident de transport públic de proximitat.
I el tercer gran exemple el trobem en el poder de l’oligopoli elèctric amb una gran vincle amb els governs i garants de les “portes giratòries”, que han impedit tenir una planificació energètica que afavoreixi la democratització via petites instal•lacions o la implantació d’energies netes i assegurar-se amb l’actual regulació una sobreretribució que la paguen tots els ciutadants i el medi ambient.

Al meu parer, aquesta és la conclusió més rellevant de tota la paperassa que hem conegut. El que costa més diners, benestar i fins i tot salut als ciutadants és un sistema on la separació de poders desapareix i la distinció entre bé comú i l’interès particular s’esborra en moltes decisions.

I és evident que calen mesures de control, de transparència, que cal que hi hagi penalització de les conductes il•legals i irregulars però també cal que la ciutadania prengui consciència que és imprescindible la regeneració democràtica i aquesta no serà possible sense la implicació de la majoria en allò públic. I això requereix passar comptes, estar informats i fer memòria, exigir responsabilitats, identificar culpables i participar.

No hi ha corruptes sense corruptors. I no hi ha democràcia sense un “demos” exigent, informat i implicat en el bé comú.

Article publicat a http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2013/02/-de-la-corrupcio-a-la-regeneracio-democratica-77080.php

Etiquetes de comentaris: Bárcenas, CiU, corrupció, democràcia, poder econòmic, política, PP

El límits de la política (0)

Primer de tot m’agradaria disculpar-me per la meva absència aquestes setmanes. No precisament per manca de temes sobre els que reflexionar sinó potser per excés...De tota manera, no valen excuses.
Massa qüestions han coincidit en el temps i això dificulta digerir els debats i respondre en conseqüència: des de la proposta de reforma laboral, la comissió del cas Palau, la cimera del G-20, la sentència del TC sobre l’Estatut o la llei de salut sexual i reproductiva.
Tot plegat té prou impacte en les vides dels ciutadans i ciutadanes o en el propi sistema democràtic com per detenir-nos una mica. Però avui en dia interessa que els debats s’amortitzin ràpid. Així el TC serveix per amagar les vergonyes de G-20 incapaç d’abordar els abusos del sistema financer o les del govern Zapatero amb una reforma laboral que precaritza més encara el treball i debilita la capacitat (ja minvada en els últims anys) negociadora dels treballadors i treballadores.

Però avui vull subratllar que el fet que no abordem debats amb serenitat s’està aprofitant per part d’institucions i partits polítics per trencar les regles del joc. La democràcia i l’estat de dret necessiten aquestes regles del joc per garantir drets i llibertats. I no parlo només de lleis fonamentals, sinó també d’una manera de fer, d’una mínima coherència entre allò que es diu i allò que fem, d’un respecte als acords signats.
Vull rebel•lar-me i denunciar que davant d’una crisi econòmica i institucional com la que estem vivint es frivolitzi d’aquesta manera amb la ja prou empobrida democràcia.
La política no és un producte de consum, no és vendre capsules de 20 segons per la tv esperant que t’ho comprin o tantejar constantment les editorials dels diaris i les reaccions dels opinadors, de la borsa o l’enquesta de torn per anar configurant un discurs. Sense solidesa i conviccions la política desapareix per convertir-se en un circ.
Estem en una situació de fragilitat massa gran com per pensar, per exemple que la negociació col•lectiva o el Pacte de Toledo són qüestions prescindibles per decret o que no té costos socials criminalitzar els sindicats.
Però ahir hi va haver una reacció que s’ha endut el rècord del cinisme. I no parlo de la lluita de banderes i capçaleres, que es mereix un apunt a part. Sinó de la reacció de les CCAA governades pel PP davant l’entrada en vigor de la llei de salut sexual i reproductiva.
Precisament el partit que ha recorregut l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que apel•la a la homogeneïtat de l’Estat i el “respecte” a la llei i endureix cada vegada més el seu discurs sobre la indivisibilitat d’Espanya decideix incomplir la llei segons el territori que governa generant desigualtats evidents en cobertura de drets a les dones. I no és la primera vegada que el PP fa insubmissió territorial perquè no comparteix el contingut d’una llei aprovada per majoria al Congrés. Quina legitimitat té com a projecte polític algú que no reconeix la sobirania popular?
Sóc conscient que el PP ens té acostumats a les aberracions i barbaritats propagandístiques però crec que no ens podem acostumar i cal continuar denunciant-ho. No és de rebut que mentre Múrcia és una de les CCAA on es practiquen més avortaments es pugui deixar sense cobertura de serveis públics a les dones d’aquell territori incomplint clarament una llei aprovada per una majoria democràtica.
Mentrestant Aznar surt de la caverna per animar a seguir per aquet camí.
Prou d’hipocresies. Prou d’espectacles. Prou d’enfrontar els treballadors, els territoris, les religions, les races. Posem límits que ja fem tard. Etiquetes de comentaris: avortament, cinisme, democràcia, llei, política, PP

La dictadura dels mercats (4)

Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: covardia, democràcia, especulació, mercats, política

La política, problema o solució (0)

L’altre dia el CEO donava a conèixer el seu informe sobre valoració de Govern. Hi apareix una dada més que preocupant per a la democràcia i que ens ha de fer reflexionar i actuar en conseqüència. Segons l’informe la “política” i “els polítics” són percebuts com el segon problema més important per a la ciutadania.


Però... què entenem, doncs, per POLÍTICA? La política és la via per resoldre problemes col•lectius. La política són aquelles activitats precisament que persegueixen el bé comú. Fem política a les institucions però també fem política a les associacions de veïns, a les oenegés, als sindicats i aquest mateix cap de setmana es fa política des del Fòrum Social Català, per exemple.

Ens ha d’alarmar que precisament la política sigui vista com un problema i no com a solució i com instrument per transformar la realitat.

I ens hem de preguntar com hem arribat fins aquí, cal fer autocrítica, prendre nota i canviar comportaments. Ho hem de fer des dels partits polítics i des de les institucions però també i de manera urgent ho hauran de fer tots aquells agents que han contribuït a la banalització de la política. Aquells que subratllen la confrontació i frivolitzen o confonen la ciutadania.

Però hem de fer autocrítica. En una societat de consum com la nostra, no es pot fer política com un servei o un producte més que cal que compri la gent.

És un repte dels partits i institucions poder comunicar les propostes i les accions que s’han dut a terme. Perquè precisament la informació i la deliberació són fonamentals per a poder escollir, són la base de la democràcia.
Però sempre cal tenir clar quin és l’objectiu. No ens podem prostituir per un titular, una editorial o per convèncer un o altre opinador habitual. Allò que importa és canviar realitats, resoldre conflictes quotidians i fen-t’ho sempre des de la solidesa i la coherència amb uns valors. La resta és accessori.
Banalitzar o passar de la política en general ens pot conduir a escenaris perillosos fent emergir noves formacions pintoresques i populistes que poden fer un bon paper en el camp de l’espectacle però un flac favor a la democràcia. Dir que passem de la política vol dir que no ens interessa si es fan més escoles públiques o no se’n fan, si es privatitza la sanitat o no, o si es posen mesures per combatre el canvi climàtic.
El problema és que hi ha sectors que ja els va bé que la ciutadania passi de tot. Els grups de poder saben perfectament què els convé, qui els convé i com donar-hi suport.
Per això també cal combatre tòpics i llocs comuns que cada vegada estan més instal•lats en el sentir de la ciutadania i contribueixen al passotisme, al deixar fer. Perquè a vegades és més fàcil tirar de tòpic que contrastar, informar-se, comparar i decidir.

Alguns exemples: Tots els polítics són iguals, Tots són uns corruptes, Tots diuen mentides...
Hem de saber posar un interrogant al darrere si no volem contribuir al cinisme generalitzat.
Fa 10 anys que vaig començar a fer política a ICV i als moviments socials i fa una mica més de tres que estic al Parlament de Catalunya. He vist moltes coses que no m’agraden i que cal canviar. Però el que també puc dir és que aquestes etiquetes són molt lluny de la realitat.
De tota manera hem de treballar molt per revertir aquesta situació. No podem continuar fent com si no passés res. Casos com l’afer Palau, Pretoria, Gürtel, no poden ser oblidats ni quedar impunes. Però no és només qüestió de legalitat sinó també d’ètica en la pràctica política. L’agressivitat creixent de molts polítics quan s’acosten eleccions, la demagògia, el tot s’hi val per un grapat de vots i fins i la mentida cal que siguin extirpats de la política.

Us recomano la lectura d'un article de l'Albert Solé: La (des)afección eterna Etiquetes de comentaris: desafecció, participació, política

Presentació (8)

Hola, sóc la Laia i visc al barri de Sant Andreu a Barcelona. Sóc Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UPF i estic a una assignatura de distància per acabar Economia a la UB.


Després de diverses feines precàries vaig treballar d’analista sobre polítiques públiques de gènere al Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Em vaig adherir a Joves d’Esquerra Verda (JEV) el 1999 quan cercava respostes a les meves inquietuds polítiques i instruments per canviar el món. Des de llavors la meva implicació en política no ha deixat de créixer.

Vaig ser diputada al Parlament de Catalunya (2007-2012) i ara só Diputada al Congrés dels Diputats i portaveu d’ICV. Sóc portaveu del temes d'energia, cooperació, Medi Ambient, Canvi climàtic del Grup de la Izquierda Plural i també sóc membre de les comissions d'Hisenda i Administracions Publiques i de Seguretat Vial i mobilitat sostenible. http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Diputados/BusqForm?_piref73_1333155_73_1333154_1333154.next_page=/wc/fichaDiputado?idDiputado=345&idLegislatura=10


Poc a poc m’anireu coneixent mitjançant aquest bloc que vol ser un punt de trobada amb vosaltres. Un espai per parlar de política i d’altres coses, un espai per plantejar preguntes, dubtes, per “escoltar” opinions, consells, crítiques, un espai per a la reflexió i també per compartir experiències interessants.

No prometo ser-hi cada dia perquè els horaris són complicats i a vegades necessito “desconnectar” però intentaré mantenir una certa regularitat perquè aquest bloc sigui un punt de trobada freqüent. Us animo a totes i a tots a participar. Etiquetes de comentaris: Escoltar, ICV, JEV, política