Amb el menjar no s'hi juga (0)

Després de 4 anys de crisi econòmica al nostre país desencadenada per la crisi financera internacional del 2008 no veiem que res del que va originar la bombolla financera s’hagi abordat des de les institucions. Mentre la dreta europea, espanyola i catalana ens sotmet al dogma neoliberal de l’austeritat pública, s’ha abandonat l’agenda de la regulació i transparència dels mercats de capitals, no s’ha posat límits a l’acumulació ni s’ha introduït l’impost sobre transaccions financeres com tampoc s’han combatut els paradisos fiscals. De fet, malgrat els evidents fracassos de les polítiques aplicades, l’agenda continua venint dictada per aquests mercats de capitals i per les necessitats del sector bancari. Avui en tenim un nou exemple amb una nova socialització de les pèrdues amb la operació de Bankia. Mentre governs i establishment mediàtic s’ha esmerat en culpabilitzar ciutadans i especialment els serveis públics de la situació en la que ens trobem, aprofitant la crisi per desmantellar l’Estat de benestar, ens oblidem que el sobreendeutament privat i l’especulació són les que han generat l’enfonsament de l’economia i han traslladat al sector públic els costos. I vull aprofitar aquestes línies per denunciar que avui, després de 4 anys de la crisi de les hipoteques subprime i la caiguda de grans bancs d’inversió d’EEUU cal posar el focus en les noves bombolles que s’estan creant i estan jugant amb la vida de milions de persones. Després d’enfonsar a milions de famílies que s’han quedat sense casa (aquí a Catalunya cada dia 27 persones son desnonades per entitats bancàries), l’enginyeria financera ha trobat una nova joguina amb qui especular: el menjar Si abans elaboraven productes financers on s’empaquetaven hipoteques tòxiques amb altres valors generant una pressió sobre els preus de l’habitatge, ara han trobat un nou objectiu. I si l’especulació amb l’habitatge va generar un augment exponencial dels pisos dificultant l’accés a gran part de la població i provocant el sobre endeutament de moltes famílies doncs us podeu imaginar l’impacte que pot tenir sobre milions de persones que les entitats financeres utilitzin els cereals, la carn, arròs per tal de trobar rendibilitat. Gràcies a la campanya “amb el menjar no s’hi juga” de Veterinaris sense Fronteres hem aconseguit informació sobre el comportament d’aquests productes i les seves conseqüències. Parlem de dos tipus de productes, els mercats de futurs (són contractes sobre drets de compres futures) i l’índex sobre matèries primeres (conjunt de valors calculats a partir dels beneficis dels contractes de futurs i que acostumen a estar gestionats per fons especulatius o hedge funds). Els beneficiaris són les grans multinacionals agroalimentàries que utilitzen aquests productes per determinar el preus apostant massivament a l’alça o a la baixa dels preus futurs i també els bancs, que d’altra banda aposten per aquest tipus de productes en els seus fons d’inversió. A Catalunya tenim exemples d’entitats financeres que ofereixen aquests fons que juguen amb aliments com va fer Catalunya Caixa i ara Banc Sabadell. Les conseqüències son devastadores i avui l’especulació alimentària ja és la primera causa de fam al mon. Es il•lustratiu que mentre es parla de crisis humanitàries per les sequeres i males collites s’amagui el que està succeint pel comportament inacceptable de les entitats financeres i d’unes institucions que es neguen a prohibir aquest tipus de productes. Una dada rellevant, per exemple és que el preu d’un aliment tant bàsic per a la supervivència de bilions de persones al món, com és el blat, va augmentar en un 46% entre el 10 de gener i el 26 de febrer de 2010. Fa uns dies vaig tenir la oportunitat de portar aquest debat al Congrés on exigíem la prohibició d’aquests productes a entitats financeres espanyoles. S’hi van oposar PP i CiU. Amb tot si que es va aconseguir un acord de mínims per tal que des d’Espanya es treballi perquè la Directiva de Instruments Financers Europeus, que se està revisant, inclogui uns mínims criteris de transparència per aquests productes ja que ara s’intercanvien en la seva majoria en mercats “entre particulars i no regulats” on els governs no tenen cap autoritat i fins i tot tenen dificultats d’accedir a la informació. Crec que l’especulació alimentària és un exemple de com no hem après les lliçons de la crisi. De la hipocresia d’algunes forces polítiques que desvien l’atenció amb maratons sobre la pobresa o aplicant retallades socials mentre no s’adopta cap decisió per canviar un model de desenvolupament injust, insostenible. La política és per prendre decisions valentes i enfrontar-se a aquells que atempten contra els interessos de la majoria de la gent i no val parlar de lluita contra la pobresa mentre s’apliquen polítiques que augmenten les desigualtats. Sembla que les lliçons de la crisi queden en paper mullat quan continuen permetent que es negociï i es busqui rendibilitat de l’empobriment i el patiment de les persones. Ja sigui fent negoci de la salut o amb el menjar. Hi ha coses amb les que no s’hi pot jugar. Aquí teniu més informació sobre especulació alimentària http://www.especulacionalimentaria.org/ Etiquetes de comentaris: bancs, Bankia, especulació, sobirania alimentària

La dictadura dels mercats (4)

Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: covardia, democràcia, especulació, mercats, política