Una llei de joventut que arriba tard (0)

Avui hem admès a tràmit al Parlament el projecte de llei de polítiques de joventut. Arribem a la recta final d’un llarg camí massa llarg i entretingut.
De fet, aquesta llei arriba 30 anys desprès de que Catalunya compti amb competències exclusives en joventut. Fa temps que calia una llei que posés blanc sobre negre quines obligacions té l’administració per tal de garantir els drets dels i les joves.
Per tant amb aquesta llei desenvolupem l’Estatut (ja el del 79 ).
Posant una mica d’ironia, la veritat és que és millor que la tramitem ara que no en temps de CIU. De fet, si mirem el cantó positiu de que sigui una llei tardana hem de reconèixer que ara, des d’un Govern d’esquerres tenim clar que les polítiques de joventut són alguna cosa més que el Carnet jove i la xarxa d’albergs. Tenim clar que les polítiques de joves no són un apèndix i tots els Departaments de la Generalitat han d’estar al servei d’un objectiu principal: l’emancipació juvenil. Per això un pacte nacional de l’habitatge, els ajuts al lloguer, l’Acord de mesures per l’ocupació juvenil...

Perquè les polítiques de joventut no són d’entreteniment. Són polítiques de present i de futur. Avui és inqüestionable que la qualitat de l’educació, la manera com estructurem la presa de decisions, els canals de participació, el marc de relacions laborals i l’ocupació, la promoció de determinades manifestacions culturals...tot això ens proporciona un marc de relacions socials, una estructura que condiciona el present i el futur de tota la societat

Avui sabem que les polítiques de joventut són polítiques de definició i construcció de ciutadania, polítiques que promocionen capacitats per la pròpia autonomia però també per incidir en el projecte col•lectiu.
I el projecte de llei que avui arriba a tràmit és només l’esquelet on han de fonamentar-se les polítiques de joventut. El que avui hem fet és garantir el com, la forma i els instruments. Posar garanties legals a quines han de ser les obligacions de l’administració cap als joves. Assumim que cal complicitat, participació i interdepartamentalitat.
Però si llegim el text ens pot semblar grisa i reglamentista. Perquè és un llei de forma.
Per això aquesta no pot ser un punt i final. Cal tenir molt en compte que la nostra societat és canviant, i cal incorporar noves visions, noves necessitats. Hem d’estar atents a incloure també la diversitat del col•lectiu i també haurem d’estar amatents a com evoluciona la manera de participar dels i les joves.
Però per saber si aquest nou marc legal és exitós cal que el seu desplegament sigui generós. Dependrà de la voluntat política i de les prioritats i recursos que s’hi destinin.
De fet, no estic segura que aquesta pugui ser aprovada. Hem trigat molt. 6 anys per elaborar una llei que arriba tard al Parlament i que es està en risc que no pugui ser aprovada perquè s’acaba la legislatura i perquè ara la oposició juga a retardar-ho tot.

Serà una llàstima si és així. Perquè per les polítiques de joves no ens podem entretenir. Fa temps que els instruments els hauríem de tenir i avui poder intervenir directament.
Avui en plena crisi econòmica són els joves els més afectats. Tenim un 38% d’atur juvenil. Per això avui els joves han d’estar al centre del debat i han de ser protagonistes també de la sortida de la crisi. Perquè les respostes que avui donem condicionaran no només la seva joventut sinó que tindran un efecte generacional. No serà la primera vegada, que les sortides errònies a la crisi han marcat la precarietat de tota una generació. Etiquetes de comentaris: crisi, generació, joventut, llei

A CiU se li veu el llautó (0)

Avui hem tingut una trobada amb els líders dels dos principals sindicats de Catalunya, Joan Carles Gallego (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) per tal d'intercanviar idees i propostes sobre l'actual situació econòmica, en una setmana marcada per les mobilitzacions convocades per demà dimarts en contra el retard de l'edat de jubilació i pel Ple monogràfic sobre crisi econòmica del proper dimecres al Parlament de Catalunya.

Ha estat una reunió molt productiva i amb una gran coincidència pel que fa a la diagnosi i a les polítiques necessàries per afrontar la situació.

Vull destacar en aquest post però, la rotunditat amb la que els dos líders denuncien la hipocresia i la voluntat d'utilitzar la crisi per a fer retallades socials per part dels sectors més conservadors. Estaven perplexos davant la proposta de CiU que sense ni trobar-se amb els representants dels treballadors proposa abaratir l'acomiadament fins a 20 dies.

Qualificaven d'ignorant o mentider qui planteja aquest fals debat. I tenen raó. Actualment les empreses tenen capacitat per contractar sense assumir els costos d'acomiadament. Per lluitar contra l'atur el que cal és reactivar l'economia, fomentar el consum i garantir que el crèdit arribi a l'economia productiva. Si les empreses no contracten no és pels costos d'acomiadament sinó perquè ha caigut l'activitat i la demanda.

Aprofitar la crisi econòmica per retallar drets (acomiadament lliure, retard en l'edat de jubilació...) és ser miop i desaprofitar una oportunitat per fer reformes a fons per posar en marxa un canvi de model que garanteixi ocupació estable i de qualitat i faci sostenible l'Estat de benestar. No podem seguir amb el mateix cercle viciós: crisi econòmica-desregulació-retallada de drets-augment de desigualtats.

Una qüestió és el debat pendent que tenim al nostre país des de fa 20 anys sobre la productivitat i sostenibilitat de la nostra economia i l’altra és que mentre no s’intervé en el nucli del problema i es mantenen les ineficàcies i privilegis del sector financer i es renuncia a lluitar contra el frau fiscal mentre augmenta el dèficit es facin propostes que nomes fan recaure el pes de la crisi als treballadors i treballadores.

Així als senyors de CiU se’ls veu massa el llautó. A Madrid ofereixen mà estesa però amb les seves condicions que només beneficien a uns quants. Perquè no es sumen a un front comú català per combatre la jubilació als 67 anys? I a Catalunya abandonen el seu posat responsable i només fan bullir l'olla. Dissimulin una mica la seva hipocresia. Etiquetes de comentaris: acomiadament, CiU, crisi, drets, economia