Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: covardia, democràcia, especulació, mercats, política
