Sóc feminista, si. Ho sóc avui, 8 de març i cada dia de l’any. Ho sóc desde que tinc 16 anys i la meva professora de literatura catalana, la Conxita, em va obrir els ulls a la lectura amb unes ulleres diferents. Anant més enllà de les paraules i l’estètica, més enllà de la informació donada em va ensenyar a llegir les relacions de poder i de domini patriarcals que trobem quotidianament. Que les trobàvem a les poesies eròtiques de Salvat Papasseït i també a l’angoixa de la Mila a ‘Solitud’, de Víctor Català, que com sabeu era una dona amagada en un pseudònim. Allò que avui continuo trobant al metro, a les places, al Congrés dels diputats, al partit o a la televisió. Ho sento quan em parlen amb despotisme o autoritarisme perquè amb una dona “si es pot”, o cada vegada que algú t’envia a fer fotocòpies en una reunió perquè ets “la noia”, o quan opinen del teu físic perquè forma part de la teva “condició femenina”. Aquestes petites situacions quotidianes que es repeteixen.
Les ulleres del feminisme em permeten llegir allò subtil per poder identificar les desigualtats de gènere més substancials. Em permet defensar-me i sobretot defensar de manera més coherent la transformació de la societat.
Avui quan ens desborden les injustícies i desigualtats, quan la cruesa de les dades i el drama humà que trobem als barris i a les cases sembla que, públicament, parlar dels drets de les dones i de feminisme no sigui una prioritat. És aquell maniqueísme del sistema i dels poders que ens situa com a incapaços d’abordar la realitat de forma integral i complexa. El neoliberalisme és d’ulleres unifocals. Ens venen a dir que “ara no podem parlar de precarietat amb el nivell d’atur que hi ha”, ara no podem parlar de medi ambient amb els problemes que tenim, ara no podem parlar de cultura amb el déficit existent” i en aquesta exclusió trobem les politiques d’igualtat i els drets de les dones. I sembla que una part de la ciutadania s’ho empassa, perquè la pobresa, els joves que emigren o les retallades d’urgències “són el primer” i els drets de les dones poden esperar.
Les feministes ja sabem que la revolució femenina és la que avança en silenci però també amb més lentitud. Sempre. Però també és cert que en els moments d’involució com ara, som les primeres a perdre.
Quan retallen en hospitals, en llei de dependència o escoles bressol o quan es fomenta la contractació a temps parcial o es retallen les pensions, són sempre les dones les grans perdedores. Perquè són les dones les que malauradament, encara cobreixen majoritàriament, les mancances de la societat i les desigualtats domèstiques.
I sóc feminista de la mateixa manera que sóc d’esquerres i ecologista. Perquè vull transformar aquest sistema injust, explotador que augmenta exponencialment les desigualtats i que exclou les necessitats de les persones. Les persones necessitem, temps, necessitem cura, necessitem estimar i que ens estimin, necessitem emocions i també serveis que avui ni el mercat i cada cop menys l’Estat les cobréix. Avui és imprescindible canviar el sistema també desde les ulleres del feminisme perquè no incorporar les necessitats de les dones és oblidar-se de les necessitats humanes. I això SI que posa en perill la espècie.
Etiquetes de comentaris:
8 de març,
dones,
feminisme,
retallades
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
CiU posa a la venda la sanitat pública (0)
Recentment hem tingut notícies d’un nou pla del conseller Boi Ruiz per a la sanitat pública catalana. Un pla ocult, que es treballava en la penombra i que incloïa també l’estratègia per “planificar la comunicació, controlar el missatge i vendre el nou model a la societat i als professionals” tal com figurava al mateix document.
Sembla ser que el Govern pretén esmicolar l’ICS en trossets i convertir-lo en un Holding empresarial per donar cabuda i acollir en aquesta empresa pública, la més gran del país, múltiples formes de col•laboració del sector privat per tal de canviar la gestió, les condicions de treball i introduir la lògica de la competència, el benefici i el risc..
Però aquestes intencions que apareixen al “pla ocult” del Govern van en la línia d’allò que ja ens descobria una de les lleis òmnibus (agilitat i racionalització administrativa) tal i com des d’ICV-EUiA vam denunciar en presentar l’esmena a la totalitat. Aquesta llei plantejava canviar la llei de l’ICS i la llei d’ordenació sanitària per tal de poder fer exactament això que es planteja. I malauradament la resta de forces polítiques de la oposició van deixar passar amb complaença aquesta llei mentre uns alertàvem dels seus perills.
Una vegada més el govern de CiU amb el discurs de la racionalització i l’austeritat aprofita l’alarma generalitzada per avançar en els autèntics objectius: la privatització de serveis... És lògic que un Govern business friendly veu en la salut -un sector que representava abans de la retallada gairebé el 7% del PIB català- una gran oportunitat de negoci per a alguns proveïdors que ja es fregaven les mans amb la degradació de la qualitat assistencial dels serveis públics que estan provocant les retallades.
Aquest informe confirma les pitjors sospites que podíem tenir. Posa de manifest quina és la voluntat de fons de CiU amb els serveis públics. Però el contingut del document també evidencia el seu control sobre la comunicació, així com l’ascendent que té el govern sobre un gran sector d’opinadors i grups mediàtics que li permet vestir de dramatisme i èpica moltes de les intervencions que són plantejades com inevitables o irrefutables des del punt de vista de l’eficiència i que en realitat són opcions polítiques resultat de la seva ortodòxia neoliberal.
Dir que avui l’ICS necessita ser “atomitzat” per avançar en eficiència no té consistència. Avui l’ICS és molt més competitiu que molts altres proveïdors del CatSalut per diverses raons: perquè té uns bons professionals, perquè la seva dimensió li permet fer economies d’escala en la compra agregada de productes i serveis, perquè té uns sistema de dades que permet compartir informació i gestionar-la de manera molt més eficient. I sobretot, perquè té una autèntica vocació de servei públic i no el guia la lògica lucrativa i per tant és més fàcil corregir comportaments ineficients com el foment de tractaments innecessaris o algunes activitats abusives.
I també ens hauríem de preguntar com justifica el Govern que faci lleis per reduir el nombre d’organismes i fusionar-los i alhora vulgui fragmentar l’ICS en trossets. Quan el Govern parla d’autonomia de gestió parla de la venta total o parcial dels serveis que és el que significa la incorporació de capital privat.
Certament, cada vegada ens sorprèn menys el comportament d’un conseller com Boi Ruiz que des del bon començament ha deixat clar el seu ideari. Ell venia professionalment del negoci de la salut i així governa la sanitat pública. Tenim un conseller que no creu en el sistema de salut públic i universal, com ha declarat, per ell la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà, no de l’Estat. Per nosaltres la configuració del sistema sanitari incideix directament en la salut de les persones i per tant l’accés a un sistema públic i universal és un dret social fonamental i no un servei més. I encara més, altres polítiques del Govern, com les de qualitat de l’aire, medi ambient, l’educació, la lluita contra la pobresa o l’atur incideixen també directament sobre la salut de les persones.
No podem repetir experiències que han fracassat. Els models de mercantilització i privatització de l’assistència sanitària en d’altres països han generat una sanitat més cara i amb majors costos de gestió, que contribueix a incrementar les desigualtats socials.
Davant aquesta ofensiva contra els serveis públics, protagonitzada per tot el Govern, cal fermesa i coherència i no complaença. Cal que les forces de l’oposició, els professionals i treballadors de la salut ens unim barrant el pas a la degradació del sistema sanitari, explicant a la ciutadania quins objectius hi ha al darrere de les mesures que pren el conseller Ruiz i exigint al Govern que expliqui amb transparència a la ciutadania que vol fer amb la sanitat pública.
No és compatible defensar amb coherència la sanitat pública i pactar, en major o menor grau, com fan PSC i ERC les lleis òmnibus, que són la primera amenaça per la privatització de la sanitat. Ens hi juguem massa.
Article públicat a catalunyapress.cat Etiquetes de comentaris: estat de benestar, privatització, retallades, sanitat
Sembla ser que el Govern pretén esmicolar l’ICS en trossets i convertir-lo en un Holding empresarial per donar cabuda i acollir en aquesta empresa pública, la més gran del país, múltiples formes de col•laboració del sector privat per tal de canviar la gestió, les condicions de treball i introduir la lògica de la competència, el benefici i el risc..
Però aquestes intencions que apareixen al “pla ocult” del Govern van en la línia d’allò que ja ens descobria una de les lleis òmnibus (agilitat i racionalització administrativa) tal i com des d’ICV-EUiA vam denunciar en presentar l’esmena a la totalitat. Aquesta llei plantejava canviar la llei de l’ICS i la llei d’ordenació sanitària per tal de poder fer exactament això que es planteja. I malauradament la resta de forces polítiques de la oposició van deixar passar amb complaença aquesta llei mentre uns alertàvem dels seus perills.
Una vegada més el govern de CiU amb el discurs de la racionalització i l’austeritat aprofita l’alarma generalitzada per avançar en els autèntics objectius: la privatització de serveis... És lògic que un Govern business friendly veu en la salut -un sector que representava abans de la retallada gairebé el 7% del PIB català- una gran oportunitat de negoci per a alguns proveïdors que ja es fregaven les mans amb la degradació de la qualitat assistencial dels serveis públics que estan provocant les retallades.
Aquest informe confirma les pitjors sospites que podíem tenir. Posa de manifest quina és la voluntat de fons de CiU amb els serveis públics. Però el contingut del document també evidencia el seu control sobre la comunicació, així com l’ascendent que té el govern sobre un gran sector d’opinadors i grups mediàtics que li permet vestir de dramatisme i èpica moltes de les intervencions que són plantejades com inevitables o irrefutables des del punt de vista de l’eficiència i que en realitat són opcions polítiques resultat de la seva ortodòxia neoliberal.
Dir que avui l’ICS necessita ser “atomitzat” per avançar en eficiència no té consistència. Avui l’ICS és molt més competitiu que molts altres proveïdors del CatSalut per diverses raons: perquè té uns bons professionals, perquè la seva dimensió li permet fer economies d’escala en la compra agregada de productes i serveis, perquè té uns sistema de dades que permet compartir informació i gestionar-la de manera molt més eficient. I sobretot, perquè té una autèntica vocació de servei públic i no el guia la lògica lucrativa i per tant és més fàcil corregir comportaments ineficients com el foment de tractaments innecessaris o algunes activitats abusives.
I també ens hauríem de preguntar com justifica el Govern que faci lleis per reduir el nombre d’organismes i fusionar-los i alhora vulgui fragmentar l’ICS en trossets. Quan el Govern parla d’autonomia de gestió parla de la venta total o parcial dels serveis que és el que significa la incorporació de capital privat.
Certament, cada vegada ens sorprèn menys el comportament d’un conseller com Boi Ruiz que des del bon començament ha deixat clar el seu ideari. Ell venia professionalment del negoci de la salut i així governa la sanitat pública. Tenim un conseller que no creu en el sistema de salut públic i universal, com ha declarat, per ell la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà, no de l’Estat. Per nosaltres la configuració del sistema sanitari incideix directament en la salut de les persones i per tant l’accés a un sistema públic i universal és un dret social fonamental i no un servei més. I encara més, altres polítiques del Govern, com les de qualitat de l’aire, medi ambient, l’educació, la lluita contra la pobresa o l’atur incideixen també directament sobre la salut de les persones.
No podem repetir experiències que han fracassat. Els models de mercantilització i privatització de l’assistència sanitària en d’altres països han generat una sanitat més cara i amb majors costos de gestió, que contribueix a incrementar les desigualtats socials.
Davant aquesta ofensiva contra els serveis públics, protagonitzada per tot el Govern, cal fermesa i coherència i no complaença. Cal que les forces de l’oposició, els professionals i treballadors de la salut ens unim barrant el pas a la degradació del sistema sanitari, explicant a la ciutadania quins objectius hi ha al darrere de les mesures que pren el conseller Ruiz i exigint al Govern que expliqui amb transparència a la ciutadania que vol fer amb la sanitat pública.
No és compatible defensar amb coherència la sanitat pública i pactar, en major o menor grau, com fan PSC i ERC les lleis òmnibus, que són la primera amenaça per la privatització de la sanitat. Ens hi juguem massa.
Article públicat a catalunyapress.cat Etiquetes de comentaris: estat de benestar, privatització, retallades, sanitat
Un difícil inici de curs (0)
Aquesta setmana comença un nou curs escolar que es presenta difícil per alumnes, mestres i famílies.
En primer lloc, perquè comença amb l’amenaça del model d’escola catalana que aposta des de fa dècades per la immersió lingüística i el català com a llengua vehicular del sistema educatiu per tal de garantir que els nens i nenes, visquin on visquin i vinguin d’on vinguin, aprendran a parlar i escriure correctament les dues llengües oficials de Catalunya. Un model d’èxit que per l’electoralisme de Ciutadans i del Partit Popular s’està posant en risc, fomentant un conflicte lingüístic inexistent, i el que és pitjor, amenaçant la convivència i la cohesió social del país.
Però mentre la interlocutòria del TSJC és, de moment, una amenaça sobre el model, avui podem dir que el curs escolar ja comença en pitjors condicions que el 2010. Amb 2100 alumnes més però el mateix nombre de mestres, retallades en les despeses corrents de l’escoles públiques i la supressió de la 6a hora lectiva.
Lamentablement som dels pocs països del món que malgrat la crisi aplica retallades d’aquestes dimensions (un 10% del pressupost) a una qüestió fonamental com és l’educació. Si l’estratègia arreu del món és invertir en la formació dels seus ciutadans i ciutadanes per superar les dificultats i millorar l'ocupabilitat i la qualitat de l’ocupació, el Govern de CiU és diferent. Mentre decideix que les grans herències són intocables i que cal reduir impostos als rics creu que l’educació si que es pot tocar i retallar. És qüestió de prioritats.
La mateixa Consellera Rigau defensava en una entrevista la supressió de la 6a hora a l’escola pública dient que els infants han d’estar més a casa... i que això de la conciliació familiar doncs que... “no ve de mitja hora”. Aquesta és la insensibilitat d’un Govern que cada vegada que parla d’educació, de serveis socials o de centres d’atenció primària sembla que siguin capritxs de malbaratadors. Si a la consellera no li ve de mitja hora, li haurem de recordar que la supressió de la 6a hora suposarà la pèrdua de tot un curs lectiu al cap de sis anys de primària, aprofundint les desigualtats entre aquells alumnes que no s’ho poden pagar i els que si.
Però a més, el sentit comú faria pensar que qualsevol Govern davant les retallades i la crisi econòmica, que s’acarnissa especialment en algunes famílies, hauria destinat més recursos a beques i ajuts al transport i el menjador. Tampoc és així, de fet també és una partida que es redueix.
I si ens pensàvem que en tenien prou, les retallades continuen en la partida de suport als municipis per finançar escoles bressol fent que algunes hagin de tancar. Suposo que és l’estratègia d’una consellera que creu que no ve d’aquí i que els nens i nenes han de passar més temps a casa.
El problema és que aquest Govern dels millors no té pensat com resoldrà la hipoteca que deixarà posant en joc la cohesió social mentre creixen les desigualtats en funció de l’escola, el barri, l’origen de l’alumnat i la situació socioeconòmica de les famílies.
Aquesta és la hipoteca d’un Govern classista, com ja hem vist els exemples del Sr. Mena amb la crisi del PIRMI a l’estiu, o el sr. Boi Ruiz. Un Govern que és molt amic i està molt a prop dels negocis però molt lluny de la quotidianitat de la majoria de famílies del país.
Per molt que aquest Govern s’embolcalli en una senyera cal recordar que estimar un país és estimar la seva gent i treballar perquè tothom visqui millor i tingui les mateixes oportunitats. Si avui l’escola pública catalana està amenaçada és gràcies a una CiU que l'ofega amb retallades i un espanyolisme ranci que posa en risc la convivència i la nostra llengua. I són dues realitats que van de la mà, perquè la cohesió social és la base de la cohesió nacional del país.
Aricle publicat al diari Catalunya Press Etiquetes de comentaris: educació, escola, llengua, Mena, PIRMI, retallades, TSJC
Tisores esmolades (1)
Malgrat els entrebancs amb l’anticicló i les sortides de to d’alguns càrrecs hi ha una màxima que es repeteix des del primer dia: “reducció del pressupost” acompanyada d’un discurs alarmista que vol amagar la voluntat real de dur a terme reformes estructurals que van més enllà dels ajustos pressupostaris.
És cert que la crisi econòmica que també afecta greument Catalunya ha fet caure vertiginosament els ingressos de la Generalitat i cal reduir les despeses. Però els anuncis que s’han fet poc tenen a veure amb l’adaptació d’uns pressupostos a la crisi econòmica sinó amb escapçar de dalt a baix la inversió en polítiques socials dels últims anys. El 56% del pressupost dedicat a les polítiques socials (de l’anterior govern d’esquerres) ens acostava (encara que per la franja inferior) als estàndards europeus i els despropòsits anunciats els últims dies ens allunyaran d’Europa però, el que és més preocupant, augmentaran les desigualtats, el conflicte social i per acabar-ho d’adobar, deprimiran encara més l’economia, generant més atur.
CiU s’ha tret la careta amable i ha marcat les seves prioritats qüestionant directament drets de caràcter universal i introduint un debat enverinat sobre l’accés als serveis. Trobem dos exemples clars en les retallades anunciades en sanitat pública i en educació.
Un terç de la reducció de pressupost s’aplicarà a la sanitat pública. Hi haurà menys personal, menys centres d’atenció primària i menys equipaments mentre no es mencionen polítiques de control de la despesa farmacèutica (amb un gran lobby industrial al darrere) però es proposen desgravacions fiscals pels que si que es poden pagar una mútua privada.
En educació, es redueix d’una banda, entre un 10% i un 15% del pressupost de les escoles, es preveuen reduccions del personal docent i es paralitza la construcció dels nous centres que estaven previstos mentre continua augmentant la població escolar. I d’altra banda, es dupliquen les direccions generals per diferenciar clarament els centres públics dels privats, es canvien els criteris de matriculació per afavorir que alguns puguin excloure cert alumnat i s’anuncia la predisposició a ampliar concerts a escoles que segreguen per sexe.
Aquests són només dos exemples per mostrar que les tisores van amb una direcció clara: aquells serveis que sostenen l’estat de benestar i són claus per compensar les desigualtats socials.
Ni la crisi, ni els incompliments de Madrid poden justificar que les tisores siguin especialment esmolades en educació o salut.
No és raonable ni des del punt de vista de l’equitat, ni de l’economia ni del sentit comú, però és encara menys responsable i inapropiat per un govern dels que s’autoanomenen “els millors”. Etiquetes de comentaris: CiU, educació, pressupostos, retallades, salut sexual i reproductiva
Un Conseller que va a la seva? (0)
Fa dies que el Govern de Zapatero va anunciar les retallades socials i va traslladar també el problema a les CCAA i Ajuntaments de la seva irresponsabilitat fiscal en els últims anys.
Mentre esperem veure aquesta mateixa tarda la concreció de les mesures que vol impulsar el Govern de l’Estat des de Catalunya hi ha un Conseller que no ha volgut esperar. Ha començat en solitari a anunciar retallades de sous dels treballadors públics sigui quina sigui la seva figura contractual i sense tenir en compte el desacord al si del Govern.
Un Conseller que alguna vegada ja li ha passat factura la manca de diàleg i ha hagut de retrocedir (recordo perfectament, ja que ho vaig viure en primera persona, la negociació de l’Impost de Successions i Donacions). Castells diu que parla en nom del Govern i anuncia acords que no s’han pres. Davant d’aquest relat en solitari un advertència: Catalunya no és un Govern socialista ni sociovergent. Això significa que hi ha forces polítiques com ICV que no avalarem a Catalunya les mesures acordades. Plantarem cara a la retallada injusta i irracional dels drets socials i laborals que volen imposar. Si Catalunya ha de reduir el dèficit es farà amb criteris diferents. Tenim marge per augmentar els ingressos via impostos a les rendes més altes (tram autonòmic de l’IRPF, per exemple), es farà millorant l’austeritat i rebaixant sous d’alts càrrecs i directius de les nombroses empreses vinculades a la Generalitat, pot passar per reduir la despesa farmacèutica, per retallar els ajuts al naixement en funció de la renda, prioritzant les inversions amb criteris de sostenibilitat i dinamització econòmica... Tenim alternatives i així ho farem saber.
Un acord a Catalunya passa per marcar la diferència en termes d’igualtat, sostenibilitat i impuls de l’economia i no per anar a remolc del que dicti Madrid. Per tant, abans de que Castells vulgui ser el primer de la classe de les retallades caldria veure quin marge tenim amb el Decret aprovat a l’Estat i treballar des de la perspectiva d’esquerres per reduir els costos socials de la crisi econòmica. Per això cal valentia per fer el que cal fer i prudència si es volen buscar acords i no només el protagonisme en solitari.
Foto: ACN . Xavier Alsinet
I us recomano un article interessant publicat a El País: El pozo, el perro y las pulgas de Pablo Beramendi y David Rueda Etiquetes de comentaris: Castells, drets socials, economia, ICV, retallades, treballadors públics
