La dictadura dels mercats (4)
Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: covardia, democràcia, especulació, mercats, política
Recomanació d'article sobre la crisi institucional que pot provocar el TC (0)
Us recomano l'article de Joan Saura publicat a El País : "Un problema de España"
Etiquetes de comentaris:
Una llei de joventut que arriba tard (0)
Avui hem admès a tràmit al Parlament el projecte de llei de polítiques de joventut. Arribem a la recta final d’un llarg camí massa llarg i entretingut.
De fet, aquesta llei arriba 30 anys desprès de que Catalunya compti amb competències exclusives en joventut. Fa temps que calia una llei que posés blanc sobre negre quines obligacions té l’administració per tal de garantir els drets dels i les joves.
Per tant amb aquesta llei desenvolupem l’Estatut (ja el del 79 ).
Posant una mica d’ironia, la veritat és que és millor que la tramitem ara que no en temps de CIU. De fet, si mirem el cantó positiu de que sigui una llei tardana hem de reconèixer que ara, des d’un Govern d’esquerres tenim clar que les polítiques de joventut són alguna cosa més que el Carnet jove i la xarxa d’albergs. Tenim clar que les polítiques de joves no són un apèndix i tots els Departaments de la Generalitat han d’estar al servei d’un objectiu principal: l’emancipació juvenil. Per això un pacte nacional de l’habitatge, els ajuts al lloguer, l’Acord de mesures per l’ocupació juvenil...
Perquè les polítiques de joventut no són d’entreteniment. Són polítiques de present i de futur. Avui és inqüestionable que la qualitat de l’educació, la manera com estructurem la presa de decisions, els canals de participació, el marc de relacions laborals i l’ocupació, la promoció de determinades manifestacions culturals...tot això ens proporciona un marc de relacions socials, una estructura que condiciona el present i el futur de tota la societat
Avui sabem que les polítiques de joventut són polítiques de definició i construcció de ciutadania, polítiques que promocionen capacitats per la pròpia autonomia però també per incidir en el projecte col•lectiu.
I el projecte de llei que avui arriba a tràmit és només l’esquelet on han de fonamentar-se les polítiques de joventut. El que avui hem fet és garantir el com, la forma i els instruments. Posar garanties legals a quines han de ser les obligacions de l’administració cap als joves. Assumim que cal complicitat, participació i interdepartamentalitat.
Però si llegim el text ens pot semblar grisa i reglamentista. Perquè és un llei de forma.
Per això aquesta no pot ser un punt i final. Cal tenir molt en compte que la nostra societat és canviant, i cal incorporar noves visions, noves necessitats. Hem d’estar atents a incloure també la diversitat del col•lectiu i també haurem d’estar amatents a com evoluciona la manera de participar dels i les joves.
Però per saber si aquest nou marc legal és exitós cal que el seu desplegament sigui generós. Dependrà de la voluntat política i de les prioritats i recursos que s’hi destinin.
De fet, no estic segura que aquesta pugui ser aprovada. Hem trigat molt. 6 anys per elaborar una llei que arriba tard al Parlament i que es està en risc que no pugui ser aprovada perquè s’acaba la legislatura i perquè ara la oposició juga a retardar-ho tot.
Serà una llàstima si és així. Perquè per les polítiques de joves no ens podem entretenir. Fa temps que els instruments els hauríem de tenir i avui poder intervenir directament.
Avui en plena crisi econòmica són els joves els més afectats. Tenim un 38% d’atur juvenil. Per això avui els joves han d’estar al centre del debat i han de ser protagonistes també de la sortida de la crisi. Perquè les respostes que avui donem condicionaran no només la seva joventut sinó que tindran un efecte generacional. No serà la primera vegada, que les sortides errònies a la crisi han marcat la precarietat de tota una generació. Etiquetes de comentaris: crisi, generació, joventut, llei
De fet, aquesta llei arriba 30 anys desprès de que Catalunya compti amb competències exclusives en joventut. Fa temps que calia una llei que posés blanc sobre negre quines obligacions té l’administració per tal de garantir els drets dels i les joves.
Per tant amb aquesta llei desenvolupem l’Estatut (ja el del 79 ).
Posant una mica d’ironia, la veritat és que és millor que la tramitem ara que no en temps de CIU. De fet, si mirem el cantó positiu de que sigui una llei tardana hem de reconèixer que ara, des d’un Govern d’esquerres tenim clar que les polítiques de joventut són alguna cosa més que el Carnet jove i la xarxa d’albergs. Tenim clar que les polítiques de joves no són un apèndix i tots els Departaments de la Generalitat han d’estar al servei d’un objectiu principal: l’emancipació juvenil. Per això un pacte nacional de l’habitatge, els ajuts al lloguer, l’Acord de mesures per l’ocupació juvenil...
Perquè les polítiques de joventut no són d’entreteniment. Són polítiques de present i de futur. Avui és inqüestionable que la qualitat de l’educació, la manera com estructurem la presa de decisions, els canals de participació, el marc de relacions laborals i l’ocupació, la promoció de determinades manifestacions culturals...tot això ens proporciona un marc de relacions socials, una estructura que condiciona el present i el futur de tota la societat
Avui sabem que les polítiques de joventut són polítiques de definició i construcció de ciutadania, polítiques que promocionen capacitats per la pròpia autonomia però també per incidir en el projecte col•lectiu.
I el projecte de llei que avui arriba a tràmit és només l’esquelet on han de fonamentar-se les polítiques de joventut. El que avui hem fet és garantir el com, la forma i els instruments. Posar garanties legals a quines han de ser les obligacions de l’administració cap als joves. Assumim que cal complicitat, participació i interdepartamentalitat.
Però si llegim el text ens pot semblar grisa i reglamentista. Perquè és un llei de forma.
Per això aquesta no pot ser un punt i final. Cal tenir molt en compte que la nostra societat és canviant, i cal incorporar noves visions, noves necessitats. Hem d’estar atents a incloure també la diversitat del col•lectiu i també haurem d’estar amatents a com evoluciona la manera de participar dels i les joves.
Però per saber si aquest nou marc legal és exitós cal que el seu desplegament sigui generós. Dependrà de la voluntat política i de les prioritats i recursos que s’hi destinin.
De fet, no estic segura que aquesta pugui ser aprovada. Hem trigat molt. 6 anys per elaborar una llei que arriba tard al Parlament i que es està en risc que no pugui ser aprovada perquè s’acaba la legislatura i perquè ara la oposició juga a retardar-ho tot.
Serà una llàstima si és així. Perquè per les polítiques de joves no ens podem entretenir. Fa temps que els instruments els hauríem de tenir i avui poder intervenir directament.
Avui en plena crisi econòmica són els joves els més afectats. Tenim un 38% d’atur juvenil. Per això avui els joves han d’estar al centre del debat i han de ser protagonistes també de la sortida de la crisi. Perquè les respostes que avui donem condicionaran no només la seva joventut sinó que tindran un efecte generacional. No serà la primera vegada, que les sortides errònies a la crisi han marcat la precarietat de tota una generació. Etiquetes de comentaris: crisi, generació, joventut, llei
Recomanació Article (0)
Us recomano article de Salvador Milà avui a El País: La pervivencia del franquismo judicial
Etiquetes de comentaris:
Enquestes, enigmes i altres contes. (5)
Trancripció article publicat al setmanari El triangle
Durant les últimes setmanes, diversos mitjans han publicat enquestes sobre la situació política catalana i els suports electorals dels diferents partits a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les enquestes no s’han de seguir fil per randa, i menys quan encara queden mesos per a les eleccions, però és cert que marquen tendències. I són més creïbles perquè totes apunten cap als mateixos resultats: augment del suport electoral de CiU, davallada del PSC, profunda caiguda d’ERC i manteniment dels resultats per part de PP i ICV.
Se n’ha parlat molt i se n’ha escrit molt, sobre aquestes dades. I des d’alguns mitjans, amb una especial dedicació per explicar el perquè ICV-EUiA manté els seus suports. Hem trobat interpretacions estrambòtiques, fins i tot arribant a l’insult i al menyspreu directe cap a les persones votants creuant la línia vermella que va de la crítica als dirigents a l’atac directe a la ciutadania-electorat.
Des dels mitjans i opinadors conservadors, s’ha interpretat que el desgast de PSC i ERC és atribuïble directament a ICV. Trobo que aquesta és una interpretació tendenciosa, creada “express” per tal de combatre unes polítiques que amenacen certs interessos. M’agradaria també contribuir a l’anàlisi amb una òptica diferent.
Els resultats dels partits que estan al Govern tenen molt a veure també amb el desgast del Govern d’esquerres. A Catalunya hi ha una majoria social que se sent d’esquerres i comparteix els valors i els principis sobre els quals es va construir el canvi polític després de 23 anys de govern de la dreta catalana. Una majoria que defensa un Estat de benestar més fort i la millora dels serveis públics, l’augment de la qualitat democràtica i la participació, l’aposta per la sostenibilitat i la protecció del territori. Uns valors que han de guiar qualsevol full de ruta d’un govern d’esquerres.
A més a més, la identitat del propi Govern s’ha d’alimentar dia a dia també per l’oposició a “l’antic règim”. I algú deia que quan ens oblidem dels orígens, perdem la pròpia identitat. I és precisament el que ha passat en els últims temps. Mentre aquest Govern ha canviat les prioritats –amb la política social al centre (destinant-hi el 58% del pressupost de la Generalitat, impulsant la Llei de barris, la Llei de serveis socials i construint dues escoles per setmana) i l’impuls a polítiques noves com la lluita contra el canvi climàtic o la memòria democràtica, la protecció del territori i l’ampliació dels drets de la ciutadania–, moltes vegades els missatges que s’han emès des dels responsables de Govern no anaven en aquest sentit.
A vegades, els socis de govern han volgut girar al centre, fer política mirant la dreta de reüll, de forma acomplexada i fent massa cops de timó. Aquesta actitud confusa davant de CiU ha comportat que els debats polítics es traslladin massa vegades al si del Govern (Llei d’Educació, Impost de Successions, sistema “públic” de salut, ajudes a vehicles més contaminants...) en comptes de confrontar amb les propostes neoliberals de CiU i PP per sortir de la crisi. En política cal fer, però també explicar. Els sorolls i les sortides de to d’algun conseller han dificultat la comunicació. Aquests cops de timó han desorientat la ciutadania. Aquesta demana coherència als partits polítics i fer polítiques d’acord amb els principis que es defensen.
Des d’ICV hem de fer els deures, i ja els estem fent. Centrant l’acció política en combatre la crisi des de les institucions i escoltant a la gent. Hem de combatre el passotisme entorn a la política (especialment la desil·lusió de la gent d’esquerres) i davant de l’actual situació de crisi econòmica, oferir sortides per la transformació social i ecològica del país. I ho fem confrontant amb la dreta, ja siguin unes sigles o siguin les seves propostes. El seu model no és el nostre. I, per tant, no avalarem les polítiques que no avancin en aquest sentit. Ho tenim clar. Però caldrà ser exigents, escoltar molt i ser coherents amb allò que defensem. Siguin quins siguin els resultats. Perquè alguna cosa falla si davant de la crisi neoliberal oferim la victòria a la dreta. Etiquetes de comentaris: coherència, enquestes, esquerres, govern, mitjans de comunicació
Durant les últimes setmanes, diversos mitjans han publicat enquestes sobre la situació política catalana i els suports electorals dels diferents partits a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les enquestes no s’han de seguir fil per randa, i menys quan encara queden mesos per a les eleccions, però és cert que marquen tendències. I són més creïbles perquè totes apunten cap als mateixos resultats: augment del suport electoral de CiU, davallada del PSC, profunda caiguda d’ERC i manteniment dels resultats per part de PP i ICV.
Se n’ha parlat molt i se n’ha escrit molt, sobre aquestes dades. I des d’alguns mitjans, amb una especial dedicació per explicar el perquè ICV-EUiA manté els seus suports. Hem trobat interpretacions estrambòtiques, fins i tot arribant a l’insult i al menyspreu directe cap a les persones votants creuant la línia vermella que va de la crítica als dirigents a l’atac directe a la ciutadania-electorat.
Des dels mitjans i opinadors conservadors, s’ha interpretat que el desgast de PSC i ERC és atribuïble directament a ICV. Trobo que aquesta és una interpretació tendenciosa, creada “express” per tal de combatre unes polítiques que amenacen certs interessos. M’agradaria també contribuir a l’anàlisi amb una òptica diferent.
Els resultats dels partits que estan al Govern tenen molt a veure també amb el desgast del Govern d’esquerres. A Catalunya hi ha una majoria social que se sent d’esquerres i comparteix els valors i els principis sobre els quals es va construir el canvi polític després de 23 anys de govern de la dreta catalana. Una majoria que defensa un Estat de benestar més fort i la millora dels serveis públics, l’augment de la qualitat democràtica i la participació, l’aposta per la sostenibilitat i la protecció del territori. Uns valors que han de guiar qualsevol full de ruta d’un govern d’esquerres.
A més a més, la identitat del propi Govern s’ha d’alimentar dia a dia també per l’oposició a “l’antic règim”. I algú deia que quan ens oblidem dels orígens, perdem la pròpia identitat. I és precisament el que ha passat en els últims temps. Mentre aquest Govern ha canviat les prioritats –amb la política social al centre (destinant-hi el 58% del pressupost de la Generalitat, impulsant la Llei de barris, la Llei de serveis socials i construint dues escoles per setmana) i l’impuls a polítiques noves com la lluita contra el canvi climàtic o la memòria democràtica, la protecció del territori i l’ampliació dels drets de la ciutadania–, moltes vegades els missatges que s’han emès des dels responsables de Govern no anaven en aquest sentit.
A vegades, els socis de govern han volgut girar al centre, fer política mirant la dreta de reüll, de forma acomplexada i fent massa cops de timó. Aquesta actitud confusa davant de CiU ha comportat que els debats polítics es traslladin massa vegades al si del Govern (Llei d’Educació, Impost de Successions, sistema “públic” de salut, ajudes a vehicles més contaminants...) en comptes de confrontar amb les propostes neoliberals de CiU i PP per sortir de la crisi. En política cal fer, però també explicar. Els sorolls i les sortides de to d’algun conseller han dificultat la comunicació. Aquests cops de timó han desorientat la ciutadania. Aquesta demana coherència als partits polítics i fer polítiques d’acord amb els principis que es defensen.
Des d’ICV hem de fer els deures, i ja els estem fent. Centrant l’acció política en combatre la crisi des de les institucions i escoltant a la gent. Hem de combatre el passotisme entorn a la política (especialment la desil·lusió de la gent d’esquerres) i davant de l’actual situació de crisi econòmica, oferir sortides per la transformació social i ecològica del país. I ho fem confrontant amb la dreta, ja siguin unes sigles o siguin les seves propostes. El seu model no és el nostre. I, per tant, no avalarem les polítiques que no avancin en aquest sentit. Ho tenim clar. Però caldrà ser exigents, escoltar molt i ser coherents amb allò que defensem. Siguin quins siguin els resultats. Perquè alguna cosa falla si davant de la crisi neoliberal oferim la victòria a la dreta. Etiquetes de comentaris: coherència, enquestes, esquerres, govern, mitjans de comunicació
Hipoteques sense límits (0)
Ara vinc de la roda de premsa que ha fet la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, l’Observatori de drets socials DESC i la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona.
Una contacte informatiu per tal de denunciar la situació en la que es troben més de 350.000 famílies d’arreu de l’Estat que entre 2008 i 2010 patiran una execució hipotecària i moltes, mantindran el deute amb les entitats financeres. Per això des de la Plataforma a la que ICV hem donat suport es vol instar al Govern de l’Estat a acabar amb una anomalia respecte la resta dels països europeus on la llei està al costat del més fort, és a dir, dels bancs.
En l’actual situació de crisi moltes famílies tenen serioses dificultats per fer front al pagament de la hipoteca. Mentre a la gran majoria de països europeus (Alemanya, França, Portugal,...) el deute queda saldat quan els banc embarga l’habitatge, en el cas d’Espanya les entitats bancàries poden continuar demanant fins el 50% del valor de taxació (moltes vegades sobrevalorat per interès dels bancs en els moments de vaques grosses) . aquesta situació condemna a milers de persones a no poder començar de nou sent eslaus ells i les persones avaladores de l’embargament de qualsevol tipus d’ingrés. Això comporta també la fugida de molta gent a l’economia submergida per tal de poder sobreviure a l’escanyament.
Aquesta situació és el resultat d’un model incentivat pels diferents governs de l’Estat (la llei d’Enjudiciament Civil, la llei del mercat hipotecari, la llei del sòl...) on la construcció i la urbanització il•limitada del territori han estat els motors econòmics que ha portat a aquesta bombolla del mercat de l’habitatge. Ens els últims anys s’ha construït a Espanya més que tots els nous habitatges fets a Regne Unit, Alemanya i França conjuntament. És el país d’Europa amb més habitatges buits però ara també tenim el rècord en nombre da famílies desnonades.
Però a més a més, la legalitat vigent juga en contra de la part més dèbil. Mentre les empreses poden entrar en situació de concurs de creditors i començar de zero quan no poden pagar, en el cas del les persones físiques el poder dels bancs arriba fins a límits insuportables.
Cal un canvi en la legislació i així ho hem traslladat al Congrés dels Diputats en diverses ocasions. Ara, una vegada més. Per això donem suport a la proposta de la Plataforma i demanem de manera urgent articular mecanismes com per exemple la “dació” en el pagament de la hipoteca. Un mecanisme que permeti cancel•lar el deute entregant la vivenda si es dona la condició que es tracta de l’habitatge habitual i sigui fruit d’una insolvència sobrevinguda. A més a més cal ampliar les garanties per tal que hi hagi una tutela judicial efectiva que pugui valorar la situació de les persones afectades.
És inadmissible que després tolerar aquestes situacions i no posar condicions a les entitats financeres, i tot això mentre reben ajudes públiques sense condicions.
Més informació: http://www.publico.es/dinero/303547/vivienda/hipoteca/cuestas
Imatge: Mr negative. Llicència Creative Commons Etiquetes de comentaris: bancs, habitatge, Hipoteques
Una contacte informatiu per tal de denunciar la situació en la que es troben més de 350.000 famílies d’arreu de l’Estat que entre 2008 i 2010 patiran una execució hipotecària i moltes, mantindran el deute amb les entitats financeres. Per això des de la Plataforma a la que ICV hem donat suport es vol instar al Govern de l’Estat a acabar amb una anomalia respecte la resta dels països europeus on la llei està al costat del més fort, és a dir, dels bancs.
En l’actual situació de crisi moltes famílies tenen serioses dificultats per fer front al pagament de la hipoteca. Mentre a la gran majoria de països europeus (Alemanya, França, Portugal,...) el deute queda saldat quan els banc embarga l’habitatge, en el cas d’Espanya les entitats bancàries poden continuar demanant fins el 50% del valor de taxació (moltes vegades sobrevalorat per interès dels bancs en els moments de vaques grosses) . aquesta situació condemna a milers de persones a no poder començar de nou sent eslaus ells i les persones avaladores de l’embargament de qualsevol tipus d’ingrés. Això comporta també la fugida de molta gent a l’economia submergida per tal de poder sobreviure a l’escanyament.
Aquesta situació és el resultat d’un model incentivat pels diferents governs de l’Estat (la llei d’Enjudiciament Civil, la llei del mercat hipotecari, la llei del sòl...) on la construcció i la urbanització il•limitada del territori han estat els motors econòmics que ha portat a aquesta bombolla del mercat de l’habitatge. Ens els últims anys s’ha construït a Espanya més que tots els nous habitatges fets a Regne Unit, Alemanya i França conjuntament. És el país d’Europa amb més habitatges buits però ara també tenim el rècord en nombre da famílies desnonades.
Però a més a més, la legalitat vigent juga en contra de la part més dèbil. Mentre les empreses poden entrar en situació de concurs de creditors i començar de zero quan no poden pagar, en el cas del les persones físiques el poder dels bancs arriba fins a límits insuportables.
Cal un canvi en la legislació i així ho hem traslladat al Congrés dels Diputats en diverses ocasions. Ara, una vegada més. Per això donem suport a la proposta de la Plataforma i demanem de manera urgent articular mecanismes com per exemple la “dació” en el pagament de la hipoteca. Un mecanisme que permeti cancel•lar el deute entregant la vivenda si es dona la condició que es tracta de l’habitatge habitual i sigui fruit d’una insolvència sobrevinguda. A més a més cal ampliar les garanties per tal que hi hagi una tutela judicial efectiva que pugui valorar la situació de les persones afectades.
És inadmissible que després tolerar aquestes situacions i no posar condicions a les entitats financeres, i tot això mentre reben ajudes públiques sense condicions.
Més informació: http://www.publico.es/dinero/303547/vivienda/hipoteca/cuestas
Imatge: Mr negative. Llicència Creative Commons Etiquetes de comentaris: bancs, habitatge, Hipoteques
15 anys després de Beijing (0)
Primer de tot perdoneu l’abandonament d’aquests dies. Han passat massa coses i s’està acumulant la feina.
Malauradament no podem estar molt orgulloses. L’únic país del món que ha assolit els objectius que es van aprovar el 1995 ha estat Noruega. És cert que hi ha hagut avenços, especialment pel que fa a legislació als països del nord i també en alguns països del sud com Rwanda, que és tot un exemple de com l’aplicació de la perspectiva de gènere en la construcció institucional del país i en les polítiques quotidianes ha provocat una augment molt significatiu dels indicadors de desenvolupament del país.
De tota manera és decebedor veure el panorama global. L’agenda continua sent la mateixa perquè en moltes qüestions no s’ha avançat (feminització de la pobresa, dificultat d’accés als recursos, violència...) i fins i tot , en alguns s’ha retrocedit (drets sexuals i reproductius). La sensació de moltes dones presents a NY va ser que ara la lluita era principalment per no fer passos enrere. El conservadurisme creixent en els discursos de molts països i institucions (començant per la pròpia UE- amb una majoria conservadora en els estats- fins les delegacions de l’Iran, el Marroc o Filipines) van provocar que els esforços anessin dirigits a mantenir els objectius de Beijing. Qualsevol canvi podia significar renúncies...
Vaig assistir a la Conferència mitjançant la delegació del Fòrum de Parlamentaris Europeus sobre població i desenvolupament per tal de treballar especialment les qüestions de salut de les dones i els drets sexuals i reproductius de les nenes i les dones.
Teníem una agenda intensa ja que varem aprofitar per fer reunions diverses: amb la Secretaria General adjunta de les NNUU, la Dr. Asha-Rose Migiro, amb UNIFEM , amb Catholics for Choice, la UNFPA , Women Deliver, la Federació Internacional de Planificació Familiar, per tal de posar-nos al dia de la situació actual i les línies de treball que es duen a terme.
Tenim molta feina per fer en aquesta lluita i calen aliances polítiques i valentia per fer el que cal. El que és de sentit comú. És inacceptable que malgrat l’evidència empírica de l’èxit que suposa, tan en termes d’eficiència econòmica com de desenvolupament humà, la inversió en polítiques de planificació familiar i educació integral per la salut reproductiva, costi tant apostar-hi de manera decidida.
La ofensiva religiosa en les seves diverses vessants i la manca de coratge de molts governs fa que un instrument fonamental pel desenvolupament de les societats sigui abandonat pel camí.
Us recomano molt l’informe fet conjuntament pel Guttmacher Institute i el Fons de Població de les NNUU sobre els beneficis d’invertir en salut sexual i reproductiva.(resum en castellà)
Etiquetes de comentaris:
desenvolupament,
dones,
gènere,
NNUU,
salut sexual i reproductiva


