Del tacticisme al debat de futur

La sentència del TC ha marcat una abans i un després en la relació Catalunya Espanya però també ha fet emergir un malestar social que feia temps que era latent. Un malestar que té orígens diversos i demandes distintes i que no es pot interpretar de manera homogènia i encara menys, etiquetar-lo pel benefici partidista.

Després de la multitudinària manifestació del passat 10 de juliol era el moment de de l'exigència i la generositat entre els que rebutjàvem la resposta del TC. De la contundència que dóna la força de la unitat.
Al Parlament de Catalunya ja hi havia senyals evident de que no s'anava pel bon camí. Excés de tacticisme, de retrets per arribar a un acord de mínims i que deixava un regust agredolç. No es pot votar conjuntament i alhora voler marcar la diferència. No era el moment. Tocava fer pinya i també semblar-ho. a
No hem de sacralitzar la unitat, és cert. En una democràcia és indispensable que existeixin projectes polítics diferents per tal de poder escollir i que representin la pluralitat també existeixen a la societat. I les opcions de futur a Catalunya són plurals.
Però reconeixent la legitimitat de totes les opcions no és comprensible ni tolerable que des dels partits no puguem fer pinya per exigir que Madrid no passi pàgina. No és de rebut que un conflicte que s'origina per un recurs del PP, que agreuja un TC il•legítim i un PSOE que no és capaç de liderar un projecte d'Estat plurinacional que permeti l'encaix de Catalunya , acabi esdevenint un problema entre els catalans.
La unitat era imprescindible per desfer la idea que tenen alguns que després de la manifestació només cal deixar passar temps i que passin les eleccions. Per això era important que al Congrés s'aprovés conjuntament el rebuig a la sentència i arribéssim a compromisos concrets. No va poder ser. I no va ser possible perquè alguns van continuar fent campanya però el principal problema va ser un PSOE que ara no és capaç de votar el que si va acceptar fa 4 anys.
Hi ha hagut un terratrèmol polític a Catalunya després d'aquest procés, però la mala notícia és que a Espanya alguna cosa també s'ha mogut. Un Zapatero que fa 10 anys parlava de descentralització, Estat federal integrat per nacionalitats i nacions avui és incapaç de plantar cara als uniformadors assumint discursos que exclouen i fent-se els sord davant la indignació que creix a Catalunya.
Cal recuperar el diàleg. Qualsevol opció, sigui la que sigui necessitarà de pactes polítics. Si l'Estat no respon caldrà que les institucions catalanes impulsem els mecanismes per fer possible el dret a l'autodeterminació. Entès com a principi democràtic. On totes les opcions es puguin escollir, sense apriorismes. Com ho va fer el Quèbec o ara ho planteja Escòcia. Però per això caldrà apostar per un debat autèntic, més enllà de les consignes.
No ens podem permetre que un conflicte amb l'Estat acabi amb la cohesió social a Catalunya i polaritzem la societat. La democràcia es construeix garantint quer continuem sent un sol poble. I per aquest debat, les presses electorals no són una bona recepta. Etiquetes de comentaris: autodeterminació, Catalunya, democràcia, tacticisme, TC, unitat