Pressupostos per un "austericidi"

Uns dies després de la presentació dels pressupostos generals de l’Estat pel 2013 i de l’enèsim programa de reformes del Govern que tenen com a objectiu precaritzar encara més les condicions de vida de la població ,ens arriben les previsions del FMI. Aquestes situen a Espanya a l’escenari d’ una gran depressió que es pot allargar fins el 2018. Realment és paradoxal que des dels que fan les receptes que porten al suïcidi es dediquin també a fer d'enterradors. Un despropòsit com els que venim acumulant des de l'entrada en la crisi econòmica. Si a l’inici de la crisi el diagnòstic era la manca de regulació i els excessos del capitalisme financer, l’aliança dels poders econòmics amb la dreta europea i la passiva socialdemocràcia han dissenyat un conjunt de polítiques encaminades a mantenir “l’estatus quo” de la oligarquia financera, afeblint la política davant el xantatge dels mercats i promovent el desmantellament del model social europeu. En aquest escenari tant CiU com PP han governat insistint en la idea que el problema de la crisi és l'excés del sector públic, que calia reduir despesa pública i això reactivaria l'economia. No hi ha teoria econòmica que sostingui aquest dogma que repeteixen fins la sacietat. Les retallades redueixen el PIB i també els ingressos públics però aquest és un dogma que el PSOE va alimentar fins al punt de reformar la CE trencant el pacte social amb els ciutadans i socialitzant les pèrdues del sector bancari entre la ciutadania. Els pressupostos de CiU i PP, a Catalunya i a Espanya, han resultat inútils pels objectius que predicaven: han creat més atur, no redueixen el deute, entrem en una recessió de llarga durada, i impossibiliten el canvi de model productiu. El que si que aconsegueixen amb les retallades de serveis públics, de les rendes mínimes d’inserció, de la reforma laboral o la financera és la socialització de les pèrdues del sector financer, assenyalar altres culpables i substituir el model social europeu al que aspiràvem a encaminar-nos per el del capitalisme salvatge. Les seves “contrareformes” ens porten a un model basat en la desigualtat social (avui Espanya és ja el país de la UE-27 amb més inequitat) en l’augment exponencial de la pobresa i canviar la solidaritat per instaurar la llei del més fort i del qui més té. Les dades són molt clares. No hi ha un excés de despesa, hi ha una caiguda d'ingressos i les retallades només fan que deprimir l'economia, empobrir la ciutadania i augmentar les desigualtats. Catalunya té la meitat de treballadors públics per població que la mitjana europea. Espanya gasta molt menys percentatge de la seva riquesa en educació i salut que la zona la UE-27. El que estan eliminant aquestes polítiques és la solidaritat entre rendes. Les xifres dels pressupostos generals pel 2013 són l’últim exemple d’aquesta estratègia. En un moment en que més de 600.000 persones no disposen de cap ingrés, es realitzen de mitjana 517 desnonaments al dia, l’atur està al 24% i l’exclusió social és creixent. Les partides d’aquest pressupostos són una autèntica aberració: la partida per educació secundària (FP) cau un 38%, les prestacions sanitàries cauen un 39%, el programa de foment de la inserció laboral es redueix un 34%, o les polítiques actives d'ocupació s'han reduït un 60% des de l’any 2011. Alhora hi ha una reducció general de les transferències a CCAA i ajuntaments per fer polítiques socials i desapareixen directament les partides del fons de garantia d’aliments o la protecció contra el maltractament infantil. A aquestes xifres cal afegir l’eliminació de les inversions i l’abandonament del medi ambient així com la recentralització que suposa l’ofec pressupostari i totes les reformes legislatives que l’acompanyen. Per sortit d'aquesta situació cal una alternativa política i social que impugni amb valentia, exigència democràtica i transparència el model econòmic al que ens volen abocar. Aquest model que tant Mas com Rajoy exalten i subscriuen, i que la socialdemocràcia sembla abraçar allà on governa. Cal articular una aliança política i social als països del sud d’Europa, amb totes les víctimes d’aquest austericidi així com articular diàleg amb les “altres” víctimes de la precarietat que també trobem al centre d’Europa (per exemple Alemanya que avui té 7 milions de treballadors actius que són pobres). Necessitem canviar Europa i per això necessitem que les institucions i no només els carrers estiguin ocupats pels interessos generals i no els del 1% de la població. Cal recuperar la política de debò, que és precisament la defensa d’allò comú, del que és públic. Només plantant cara a aquest model deshumanitzat, injust i antiecològic podem evitar que es presentin pressupostos com aquests, però a més és també la única manera de salvar la democràcia i la sobirania popular, és a dir, el dret de les persones a decidir la societat en què volen viure. Article publicat al diari CatalunyaPress Laia Ortiz Etiquetes de comentaris: austeritat, pobresa, pressupostos, UE