L'esperança municipalista enfront l'onada reaccionària
Fa 4 setmanes
Recomanació Article (0)
Us recomano article de Salvador Milà avui a El País: La pervivencia del franquismo judicial
Etiquetes de comentaris:
Enquestes, enigmes i altres contes. (5)
Durant les últimes setmanes, diversos mitjans han publicat enquestes sobre la situació política catalana i els suports electorals dels diferents partits a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les enquestes no s’han de seguir fil per randa, i menys quan encara queden mesos per a les eleccions, però és cert que marquen tendències. I són més creïbles perquè totes apunten cap als mateixos resultats: augment del suport electoral de CiU, davallada del PSC, profunda caiguda d’ERC i manteniment dels resultats per part de PP i ICV.
Se n’ha parlat molt i se n’ha escrit molt, sobre aquestes dades. I des d’alguns mitjans, amb una especial dedicació per explicar el perquè ICV-EUiA manté els seus suports. Hem trobat interpretacions estrambòtiques, fins i tot arribant a l’insult i al menyspreu directe cap a les persones votants creuant la línia vermella que va de la crítica als dirigents a l’atac directe a la ciutadania-electorat.
Des dels mitjans i opinadors conservadors, s’ha interpretat que el desgast de PSC i ERC és atribuïble directament a ICV. Trobo que aquesta és una interpretació tendenciosa, creada “express” per tal de combatre unes polítiques que amenacen certs interessos. M’agradaria també contribuir a l’anàlisi amb una òptica diferent.
Els resultats dels partits que estan al Govern tenen molt a veure també amb el desgast del Govern d’esquerres. A Catalunya hi ha una majoria social que se sent d’esquerres i comparteix els valors i els principis sobre els quals es va construir el canvi polític després de 23 anys de govern de la dreta catalana. Una majoria que defensa un Estat de benestar més fort i la millora dels serveis públics, l’augment de la qualitat democràtica i la participació, l’aposta per la sostenibilitat i la protecció del territori. Uns valors que han de guiar qualsevol full de ruta d’un govern d’esquerres.
A més a més, la identitat del propi Govern s’ha d’alimentar dia a dia també per l’oposició a “l’antic règim”. I algú deia que quan ens oblidem dels orígens, perdem la pròpia identitat. I és precisament el que ha passat en els últims temps. Mentre aquest Govern ha canviat les prioritats –amb la política social al centre (destinant-hi el 58% del pressupost de la Generalitat, impulsant la Llei de barris, la Llei de serveis socials i construint dues escoles per setmana) i l’impuls a polítiques noves com la lluita contra el canvi climàtic o la memòria democràtica, la protecció del territori i l’ampliació dels drets de la ciutadania–, moltes vegades els missatges que s’han emès des dels responsables de Govern no anaven en aquest sentit.
A vegades, els socis de govern han volgut girar al centre, fer política mirant la dreta de reüll, de forma acomplexada i fent massa cops de timó. Aquesta actitud confusa davant de CiU ha comportat que els debats polítics es traslladin massa vegades al si del Govern (Llei d’Educació, Impost de Successions, sistema “públic” de salut, ajudes a vehicles més contaminants...) en comptes de confrontar amb les propostes neoliberals de CiU i PP per sortir de la crisi. En política cal fer, però també explicar. Els sorolls i les sortides de to d’algun conseller han dificultat la comunicació. Aquests cops de timó han desorientat la ciutadania. Aquesta demana coherència als partits polítics i fer polítiques d’acord amb els principis que es defensen.
Des d’ICV hem de fer els deures, i ja els estem fent. Centrant l’acció política en combatre la crisi des de les institucions i escoltant a la gent. Hem de combatre el passotisme entorn a la política (especialment la desil·lusió de la gent d’esquerres) i davant de l’actual situació de crisi econòmica, oferir sortides per la transformació social i ecològica del país. I ho fem confrontant amb la dreta, ja siguin unes sigles o siguin les seves propostes. El seu model no és el nostre. I, per tant, no avalarem les polítiques que no avancin en aquest sentit. Ho tenim clar. Però caldrà ser exigents, escoltar molt i ser coherents amb allò que defensem. Siguin quins siguin els resultats. Perquè alguna cosa falla si davant de la crisi neoliberal oferim la victòria a la dreta. Etiquetes de comentaris: coherència, enquestes, esquerres, govern, mitjans de comunicació
Hipoteques sense límits (0)
Una contacte informatiu per tal de denunciar la situació en la que es troben més de 350.000 famílies d’arreu de l’Estat que entre 2008 i 2010 patiran una execució hipotecària i moltes, mantindran el deute amb les entitats financeres. Per això des de la Plataforma a la que ICV hem donat suport es vol instar al Govern de l’Estat a acabar amb una anomalia respecte la resta dels països europeus on la llei està al costat del més fort, és a dir, dels bancs.
En l’actual situació de crisi moltes famílies tenen serioses dificultats per fer front al pagament de la hipoteca. Mentre a la gran majoria de països europeus (Alemanya, França, Portugal,...) el deute queda saldat quan els banc embarga l’habitatge, en el cas d’Espanya les entitats bancàries poden continuar demanant fins el 50% del valor de taxació (moltes vegades sobrevalorat per interès dels bancs en els moments de vaques grosses) . aquesta situació condemna a milers de persones a no poder començar de nou sent eslaus ells i les persones avaladores de l’embargament de qualsevol tipus d’ingrés. Això comporta també la fugida de molta gent a l’economia submergida per tal de poder sobreviure a l’escanyament.
Aquesta situació és el resultat d’un model incentivat pels diferents governs de l’Estat (la llei d’Enjudiciament Civil, la llei del mercat hipotecari, la llei del sòl...) on la construcció i la urbanització il•limitada del territori han estat els motors econòmics que ha portat a aquesta bombolla del mercat de l’habitatge. Ens els últims anys s’ha construït a Espanya més que tots els nous habitatges fets a Regne Unit, Alemanya i França conjuntament. És el país d’Europa amb més habitatges buits però ara també tenim el rècord en nombre da famílies desnonades.
Però a més a més, la legalitat vigent juga en contra de la part més dèbil. Mentre les empreses poden entrar en situació de concurs de creditors i començar de zero quan no poden pagar, en el cas del les persones físiques el poder dels bancs arriba fins a límits insuportables.
Cal un canvi en la legislació i així ho hem traslladat al Congrés dels Diputats en diverses ocasions. Ara, una vegada més. Per això donem suport a la proposta de la Plataforma i demanem de manera urgent articular mecanismes com per exemple la “dació” en el pagament de la hipoteca. Un mecanisme que permeti cancel•lar el deute entregant la vivenda si es dona la condició que es tracta de l’habitatge habitual i sigui fruit d’una insolvència sobrevinguda. A més a més cal ampliar les garanties per tal que hi hagi una tutela judicial efectiva que pugui valorar la situació de les persones afectades.
És inadmissible que després tolerar aquestes situacions i no posar condicions a les entitats financeres, i tot això mentre reben ajudes públiques sense condicions.
Més informació: http://www.publico.es/dinero/303547/vivienda/hipoteca/cuestas
Imatge: Mr negative. Llicència Creative Commons Etiquetes de comentaris: bancs, habitatge, Hipoteques
15 anys després de Beijing (0)
Primer Primer de tot perdoneu l’abandonament d’aquests dies. Han passat massa coses i s’està acumulant la feina.
Malauradament no podem estar molt orgulloses. L’únic país del món que ha assolit els objectius que es van aprovar el 1995 ha estat Noruega. És cert que hi ha hagut avenços, especialment pel que fa a legislació als països del nord i també en alguns països del sud com Rwanda, que és tot un exemple de com l’aplicació de la perspectiva de gènere en la construcció institucional del país i en les polítiques quotidianes ha provocat una augment molt significatiu dels indicadors de desenvolupament del país.
De tota manera és decebedor veure el panorama global. L’agenda continua sent la mateixa perquè en moltes qüestions no s’ha avançat (feminització de la pobresa, dificultat d’accés als recursos, violència...) i fins i tot , en alguns s’ha retrocedit (drets sexuals i reproductius). La sensació de moltes dones presents a NY va ser que ara la lluita era principalment per no fer passos enrere. El conservadurisme creixent en els discursos de molts països i institucions (començant per la pròpia UE- amb una majoria conservadora en els estats- fins les delegacions de l’Iran, el Marroc o Filipines) van provocar que els esforços anessin dirigits a mantenir els objectius de Beijing. Qualsevol canvi podia significar renúncies...
Vaig assistir a la Conferència mitjançant la delegació del Fòrum de Parlamentaris Europeus sobre població i desenvolupament per tal de treballar especialment les qüestions de salut de les dones i els drets sexuals i reproductius de les nenes i les dones.
Teníem una agenda intensa ja que varem aprofitar per fer reunions diverses: amb la Secretaria Generalla Dr. Asha-Rose Migiro, amb UNIFEM , amb Catholics for Choice, la UNFPA , Women Deliver, la Federació Internacional
Tenim molta feina per fer en aquesta lluita i calen aliances polítiques i valentia per fer el que cal. El que és de sentit comú. És inacceptable que malgrat l’evidència empírica de l’èxit que suposa, tan en termes d’eficiència econòmica com de desenvolupament humà, la inversió en polítiques de planificació familiar i educació integral per la salut reproductiva, costi tant apostar-hi de manera decidida.
La ofensiva religiosa en les seves diverses vessants i la manca de coratge de molts governs fa que un instrument fonamental pel desenvolupament de les societats sigui abandonat pel camí.
Us recomano molt l’informe fet conjuntament pel Guttmacher Institute i el Fons de Població de les NNUU sobre els beneficis d’invertir en salut sexual i reproductiva.(resum en castellà)
Etiquetes de comentaris:
desenvolupament,
dones,
gènere,
NNUU,
salut sexual i reproductiva
A CiU se li veu el llautó (0)
Avui hem tingut una trobada amb els líders dels dos principals sindicats de Catalunya, Joan Carles Gallego (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) per tal d'intercanviar idees i propostes sobre l'actual situació econòmica, en una setmana marcada per les mobilitzacions convocades per demà dimarts en contra el retard de l'edat de jubilació i pel Ple monogràfic sobre crisi econòmica del proper dimecres al Parlament de Catalunya.Ha estat una reunió molt productiva i amb una gran coincidència pel que fa a la diagnosi i a les polítiques necessàries per afrontar la situació.
Vull destacar en aquest post però, la rotunditat amb la que els dos líders denuncien la hipocresia i la voluntat d'utilitzar la crisi per a fer retallades socials per part dels sectors més conservadors. Estaven perplexos davant la proposta de CiU que sense ni trobar-se amb els representants dels treballadors proposa abaratir l'acomiadament fins a 20 dies.
Qualificaven d'ignorant o mentider qui planteja aquest fals debat. I tenen raó. Actualment les empreses tenen capacitat per contractar sense assumir els costos d'acomiadament. Per lluitar contra l'atur el que cal és reactivar l'economia, fomentar el consum i garantir que el crèdit arribi a l'economia productiva. Si les empreses no contracten no és pels costos d'acomiadament sinó perquè ha caigut l'activitat i la demanda.
Aprofitar la crisi econòmica per retallar drets (acomiadament lliure, retard en l'edat de jubilació...) és ser miop i desaprofitar una oportunitat per fer reformes a fons per posar en marxa un canvi de model que garanteixi ocupació estable i de qualitat i faci sostenible l'Estat de benestar. No podem seguir amb el mateix cercle viciós: crisi econòmica-desregulació-retallada de drets-augment de desigualtats.
Una qüestió és el debat pendent que tenim al nostre país des de fa 20 anys sobre la productivitat i sostenibilitat de la nostra economia i l’altra és que mentre no s’intervé en el nucli del problema i es mantenen les ineficàcies i privilegis del sector financer i es renuncia a lluitar contra el frau fiscal mentre augmenta el dèficit es facin propostes que nomes fan recaure el pes de la crisi als treballadors i treballadores.
Així als senyors de CiU se’ls veu massa el llautó. A Madrid ofereixen mà estesa però amb les seves condicions que només beneficien a uns quants. Perquè no es sumen a un front comú català per combatre la jubilació als 67 anys? I a Catalunya abandonen el seu posat responsable i només fan bullir l'olla. Dissimulin una mica la seva hipocresia.
Etiquetes de comentaris:
acomiadament,
CiU,
crisi,
drets,
economia
La socialdemocràcia que no sap on va (2)
Però potser caldria dir el que ningú diu encara. Potser caldria dir que el més pervers de la situació actual és que ZP s’hagi omplert la boca parlant de drets socials i drets públics mentre la seva política econòmica hipotecava la capacitat del govern per fer, justament, el que la seva retòrica reivindicava. El govern del PSOE ha retallat la fiscalitat a les rendes més altes a la vegada que augmentava els impostos sobre el consum. Ha donat milers de milions d’euros al sistema financer sense obtenir a canvi cap mecanisme de control ni garanties per tal d’assegurar que els diners arribaven on havien d’arribar.
Potser caldria també denunciar que, amb la proposta d’aplaçar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el Govern Zapatero està utilitzant el context de fragilitat econòmica i de vulnerabilitat dels treballadors per amenaçar amb una retallada de l’estat del benestar. No té cap sentit que en un país que té una seguretat social amb superàvit, un atur juvenil del 39% i una necessitat imperiosa de repartir el treball i fomentar l’ocupació estable i de qualitat, la proposta estrella del govern sigui una retallada de drets socials dirigida, ni més ni menys, contra el principal instrument de lluita contra la pobresa en aquest país: les pensions.
La socialdemocràcia s’està perdent, amb tant d’equilibri retòric. L’actitud acomplexada del PSOE davant el Fòrum econòmic de Davos és l’exemple més clar de la manca de coratge i la hipocresia d’una socialdemocràcia que ha renunciat a combatre la dreta i s’ha apuntat a l’ortodòxia neoliberal amb la fe dels conversos. Per sortir d’aquesta crisi econòmica es necessita valentia i principis ben arrelats. Per començar, saber qui i què ha originat aquesta crisi econòmica. Per continuar, tenir clar qui no l’ha de pagar. És cert, que necessitem reformes estructurals. Però quines reformes i de quines estructures? Nosaltres creiem que cal anar a l’origen del problema. Primer de tot, cal reformar el sistema financer, i després prosseguir amb la política fiscal. Cal que arribi el crèdit per a reactivar l’economia i cal dotar l’estat d’instruments per a poder intervenir i fer política social.
La manca de coratge i la deriva de la socialdemocràcia espanyola resulten encara més evidents en perspectiva comparada. Mentre Lula da Silva va a Davos amb l’esperit de Porto Alegre, exigint democràcia econòmica i criteris de justícia social en el govern de l’economia mundial, Zapatero torna entregat a l’esperit de Davos, proposant retallades en les pensions i l’abaratiment de l’acomiadament. Quina diferència!
Us recomano l'article de Vicenç Navarro al diari Público: Una vez más, las pensiones
Foto: Monika Flueckiger Etiquetes de comentaris: hipocresia, Lula da Silva, pensions, Porto Alegre
Recomanació musical... (0)
Gràcies LOL per la bona estona! Etiquetes de comentaris: love of lesbian, música
