La socialdemocràcia que no sap on va

Són dies negres per al govern Zapatero. Més de quatre milions d’aturats, més de 8 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa (especialment infants i gent gran), un nivell de dèficit preocupant i una desconfiança creixent en l’economia espanyola en els mercats internacionals. Tot plegat posa en evidència l’errònia política econòmica del govern socialista. Això ho hem sentit i llegit a les ràdios, teles i diaris, aquests dies.

Però potser caldria dir el que ningú diu encara. Potser caldria dir que el més pervers de la situació actual és que ZP s’hagi omplert la boca parlant de drets socials i drets públics mentre la seva política econòmica hipotecava la capacitat del govern per fer, justament, el que la seva retòrica reivindicava. El govern del PSOE ha retallat la fiscalitat a les rendes més altes a la vegada que augmentava els impostos sobre el consum. Ha donat milers de milions d’euros al sistema financer sense obtenir a canvi cap mecanisme de control ni garanties per tal d’assegurar que els diners arribaven on havien d’arribar.

Potser caldria també denunciar que, amb la proposta d’aplaçar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el Govern Zapatero està utilitzant el context de fragilitat econòmica i de vulnerabilitat dels treballadors per amenaçar amb una retallada de l’estat del benestar. No té cap sentit que en un país que té una seguretat social amb superàvit, un atur juvenil del 39% i una necessitat imperiosa de repartir el treball i fomentar l’ocupació estable i de qualitat, la proposta estrella del govern sigui una retallada de drets socials dirigida, ni més ni menys, contra el principal instrument de lluita contra la pobresa en aquest país: les pensions.

La socialdemocràcia s’està perdent, amb tant d’equilibri retòric. L’actitud acomplexada del PSOE davant el Fòrum econòmic de Davos és l’exemple més clar de la manca de coratge i la hipocresia d’una socialdemocràcia que ha renunciat a combatre la dreta i s’ha apuntat a l’ortodòxia neoliberal amb la fe dels conversos. Per sortir d’aquesta crisi econòmica es necessita valentia i principis ben arrelats. Per començar, saber qui i què ha originat aquesta crisi econòmica. Per continuar, tenir clar qui no l’ha de pagar. És cert, que necessitem reformes estructurals. Però quines reformes i de quines estructures? Nosaltres creiem que cal anar a l’origen del problema. Primer de tot, cal reformar el sistema financer, i després prosseguir amb la política fiscal. Cal que arribi el crèdit per a reactivar l’economia i cal dotar l’estat d’instruments per a poder intervenir i fer política social.
La manca de coratge i la deriva de la socialdemocràcia espanyola resulten encara més evidents en perspectiva comparada. Mentre Lula da Silva va a Davos amb l’esperit de Porto Alegre, exigint democràcia econòmica i criteris de justícia social en el govern de l’economia mundial, Zapatero torna entregat a l’esperit de Davos, proposant retallades en les pensions i l’abaratiment de l’acomiadament. Quina diferència!

Us recomano l'article de Vicenç Navarro al diari Público: Una vez más, las pensiones
 Foto: Monika Flueckiger Etiquetes de comentaris: hipocresia, Lula da Silva, pensions, Porto Alegre