Pulsions individuals i benestar col•lectiu (1)

La inestabilitat als països de la riba sud de la Mediterrània ha comportat un augment important dels preus del cru i ha posat en primera plana del debat públic les conseqüències del nostre model energètic basat en el consum creixent i il•limitat i la dependència dels combustibles fòssils.
La bona notícia és que per primera vegada una gran majoria de ciutadans i gestors públics assumeixen que la situació actual no és sostenible i cal fer canvis en profunditat. Però la pregunta és perquè fins ara des dels governs i les institucions no s’ha abordat la crisi energètica que ens afectarà, més enllà de l’actual conjuntura?
 Perquè ens resistim a creure’ns allò que fa tant temps que els experts en energia, els moviments i partits ecologistes venim alertant?
Perquè ara s’actua amb precipitació amb mesures conjunturals per part del Govern del PSOE quan fa tot just uns mesos es penalitzava els productors d’energies renovables?
Perquè des de CiU i grups d’interessos es negava que la velocitat en carretera afectés a la qualitat de l’aire i al consum de combustible?
La resposta és que massa vegades des de la política es mira el curt termini i fins i tot s’atien les passions individuals per tal de fer oposició a qualsevol preu. És cert que avui vivim en una societat més individualista i els humans, per naturalesa, tendim a resistir-nos a canviar hàbits i reaccionem per inèrcies perquè ens resulta incòmode modificar, encara que sigui una mica, la nostra conducta. Llavors instintivament busquem excuses, neguem les dades o assenyalem altres culpables per no sentir-nos responsables.
Però una qüestió és la psicologia individual i l’altra és la responsabilitat col•lectiva, i aquesta és la feina dels que ens dediquem a la política i dels gestors públics. El lideratge no consisteix en seguir un ramat sinó de veure més enllà per garantir els drets i necessitats del conjunt. Hem de fer pedagogia i tenir valentia per afrontar els reptes i sempre sabent que les mesures d’anticipació solen ser més efectives que no pas les que s’apliquen quan ja fem tard.
És veritat que la realitat és tossuda i si sempre mires cap a una altra banda t’hi pots estavellar de nassos. I això és el que li ha passat a Felip Puig amb l’anticicló, a Blanco amb el dèficit comercial provocat pel petroli i podria seguir.
Perquè el problema és que si la resposta a un problema estructural i global que tindrà un impacte tant gran en la nostra economia i en les societats occidentals, el volem abordar com una qüestió conjuntural , fent allò tant poruc de qui dia passa any empeny, estarem fent més gran el problema.
La crisi energètica està aquí per quedar-se i la mala qualitat de l’aire és un problema que afecta a la vida de milers de persones. Aquests són dos exemples, encara que interrelacionats, de perquè cal valentia, lideratge i sentit de la responsabilitat des de les administracions i la política perquè és la única manera d’afrontar grans reptes i tenir capacitat transformadora.
Si només apel•lem a les pulsions més bàsiques de les persones per guanyar popularitat estem hipotecant la capacitat de debatre i avançar de la nostra societat així com la confiança de la ciutadania en els polítics i la democràcia.

Article publicat a http://www.cronica.cat/noticia/Article_de_Laia_Ortiz_dICV_Pulsions_individuals_i_benestar_col.lectiu Etiquetes de comentaris: , , , ,

Tisores esmolades (1)

Fa tot just 50 dies que els membres del Govern d’Artur Mas van prendre possessió. Després d’una campanya i un debat d’investidura amb poques concrecions i moltes apel•lacions a conceptes èpics però inconcrets, com ara “aixecar” Catalunya, el govern dels “millors”, o posar “seny”, ara comencem a veure quin és el full de ruta del Govern i les noves prioritats.

Malgrat els entrebancs amb l’anticicló i les sortides de to d’alguns càrrecs hi ha una màxima que es repeteix des del primer dia: “reducció del pressupost” acompanyada d’un discurs alarmista que vol amagar la voluntat real de dur a terme reformes estructurals que van més enllà dels ajustos pressupostaris.

És cert que la crisi econòmica que també afecta greument Catalunya ha fet caure vertiginosament els ingressos de la Generalitat i cal reduir les despeses. Però els anuncis que s’han fet poc tenen a veure amb l’adaptació d’uns pressupostos a la crisi econòmica sinó amb escapçar de dalt a baix la inversió en polítiques socials dels últims anys. El 56% del pressupost dedicat a les polítiques socials (de l’anterior govern d’esquerres) ens acostava (encara que per la franja inferior) als estàndards europeus i els despropòsits anunciats els últims dies ens allunyaran d’Europa però, el que és més preocupant, augmentaran les desigualtats, el conflicte social i per acabar-ho d’adobar, deprimiran encara més l’economia, generant més atur.

CiU s’ha tret la careta amable i ha marcat les seves prioritats qüestionant directament drets de caràcter universal i introduint un debat enverinat sobre l’accés als serveis. Trobem dos exemples clars en les retallades anunciades en sanitat pública i en educació.

Un terç de la reducció de pressupost s’aplicarà a la sanitat pública. Hi haurà menys personal, menys centres d’atenció primària i menys equipaments mentre no es mencionen polítiques de control de la despesa farmacèutica (amb un gran lobby industrial al darrere) però es proposen desgravacions fiscals pels que si que es poden pagar una mútua privada.

En educació, es redueix d’una banda, entre un 10% i un 15% del pressupost de les escoles, es preveuen reduccions del personal docent i es paralitza la construcció dels nous centres que estaven previstos mentre continua augmentant la població escolar. I d’altra banda, es dupliquen les direccions generals per diferenciar clarament els centres públics dels privats, es canvien els criteris de matriculació per afavorir que alguns puguin excloure cert alumnat i s’anuncia la predisposició a ampliar concerts a escoles que segreguen per sexe.

Aquests són només dos exemples per mostrar que les tisores van amb una direcció clara: aquells serveis que sostenen l’estat de benestar i són claus per compensar les desigualtats socials.
Ni la crisi, ni els incompliments de Madrid poden justificar que les tisores siguin especialment esmolades en educació o salut.

No és raonable ni des del punt de vista de l’equitat, ni de l’economia ni del sentit comú, però és encara menys responsable i inapropiat per un govern dels que s’autoanomenen “els millors”. Etiquetes de comentaris: , , , ,

Del tacticisme al debat de futur (3)

La sentència del TC ha marcat una abans i un després en la relació Catalunya Espanya però també ha fet emergir un malestar social que feia temps que era latent. Un malestar que té orígens diversos i demandes distintes i que no es pot interpretar de manera homogènia i encara menys, etiquetar-lo pel benefici partidista.

Després de la multitudinària manifestació del passat 10 de juliol era el moment de de l'exigència i la generositat entre els que rebutjàvem la resposta del TC. De la contundència que dóna la força de la unitat.
Al Parlament de Catalunya ja hi havia senyals evident de que no s'anava pel bon camí. Excés de tacticisme, de retrets per arribar a un acord de mínims i que deixava un regust agredolç. No es pot votar conjuntament i alhora voler marcar la diferència. No era el moment. Tocava fer pinya i també semblar-ho. a
No hem de sacralitzar la unitat, és cert. En una democràcia és indispensable que existeixin projectes polítics diferents per tal de poder escollir i que representin la pluralitat també existeixen a la societat. I les opcions de futur a Catalunya són plurals.
Però reconeixent la legitimitat de totes les opcions no és comprensible ni tolerable que des dels partits no puguem fer pinya per exigir que Madrid no passi pàgina. No és de rebut que un conflicte que s'origina per un recurs del PP, que agreuja un TC il•legítim i un PSOE que no és capaç de liderar un projecte d'Estat plurinacional que permeti l'encaix de Catalunya , acabi esdevenint un problema entre els catalans.
La unitat era imprescindible per desfer la idea que tenen alguns que després de la manifestació només cal deixar passar temps i que passin les eleccions. Per això era important que al Congrés s'aprovés conjuntament el rebuig a la sentència i arribéssim a compromisos concrets. No va poder ser. I no va ser possible perquè alguns van continuar fent campanya però el principal problema va ser un PSOE que ara no és capaç de votar el que si va acceptar fa 4 anys.
Hi ha hagut un terratrèmol polític a Catalunya després d'aquest procés, però la mala notícia és que a Espanya alguna cosa també s'ha mogut. Un Zapatero que fa 10 anys parlava de descentralització, Estat federal integrat per nacionalitats i nacions avui és incapaç de plantar cara als uniformadors assumint discursos que exclouen i fent-se els sord davant la indignació que creix a Catalunya.
Cal recuperar el diàleg. Qualsevol opció, sigui la que sigui necessitarà de pactes polítics. Si l'Estat no respon caldrà que les institucions catalanes impulsem els mecanismes per fer possible el dret a l'autodeterminació. Entès com a principi democràtic. On totes les opcions es puguin escollir, sense apriorismes. Com ho va fer el Quèbec o ara ho planteja Escòcia. Però per això caldrà apostar per un debat autèntic, més enllà de les consignes.
No ens podem permetre que un conflicte amb l'Estat acabi amb la cohesió social a Catalunya i polaritzem la societat. La democràcia es construeix garantint quer continuem sent un sol poble. I per aquest debat, les presses electorals no són una bona recepta. Etiquetes de comentaris: , , , , ,

El límits de la política (0)

Primer de tot m’agradaria disculpar-me per la meva absència aquestes setmanes. No precisament per manca de temes sobre els que reflexionar sinó potser per excés...De tota manera, no valen excuses.
Massa qüestions han coincidit en el temps i això dificulta digerir els debats i respondre en conseqüència: des de la proposta de reforma laboral, la comissió del cas Palau, la cimera del G-20, la sentència del TC sobre l’Estatut o la llei de salut sexual i reproductiva.
Tot plegat té prou impacte en les vides dels ciutadans i ciutadanes o en el propi sistema democràtic com per detenir-nos una mica. Però avui en dia interessa que els debats s’amortitzin ràpid. Així el TC serveix per amagar les vergonyes de G-20 incapaç d’abordar els abusos del sistema financer o les del govern Zapatero amb una reforma laboral que precaritza més encara el treball i debilita la capacitat (ja minvada en els últims anys) negociadora dels treballadors i treballadores.

Però avui vull subratllar que el fet que no abordem debats amb serenitat s’està aprofitant per part d’institucions i partits polítics per trencar les regles del joc. La democràcia i l’estat de dret necessiten aquestes regles del joc per garantir drets i llibertats. I no parlo només de lleis fonamentals, sinó també d’una manera de fer, d’una mínima coherència entre allò que es diu i allò que fem, d’un respecte als acords signats.
Vull rebel•lar-me i denunciar que davant d’una crisi econòmica i institucional com la que estem vivint es frivolitzi d’aquesta manera amb la ja prou empobrida democràcia.
La política no és un producte de consum, no és vendre capsules de 20 segons per la tv esperant que t’ho comprin o tantejar constantment les editorials dels diaris i les reaccions dels opinadors, de la borsa o l’enquesta de torn per anar configurant un discurs. Sense solidesa i conviccions la política desapareix per convertir-se en un circ.
Estem en una situació de fragilitat massa gran com per pensar, per exemple que la negociació col•lectiva o el Pacte de Toledo són qüestions prescindibles per decret o que no té costos socials criminalitzar els sindicats.
Però ahir hi va haver una reacció que s’ha endut el rècord del cinisme. I no parlo de la lluita de banderes i capçaleres, que es mereix un apunt a part. Sinó de la reacció de les CCAA governades pel PP davant l’entrada en vigor de la llei de salut sexual i reproductiva.
Precisament el partit que ha recorregut l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que apel•la a la homogeneïtat de l’Estat i el “respecte” a la llei i endureix cada vegada més el seu discurs sobre la indivisibilitat d’Espanya decideix incomplir la llei segons el territori que governa generant desigualtats evidents en cobertura de drets a les dones. I no és la primera vegada que el PP fa insubmissió territorial perquè no comparteix el contingut d’una llei aprovada per majoria al Congrés. Quina legitimitat té com a projecte polític algú que no reconeix la sobirania popular?
Sóc conscient que el PP ens té acostumats a les aberracions i barbaritats propagandístiques però crec que no ens podem acostumar i cal continuar denunciant-ho. No és de rebut que mentre Múrcia és una de les CCAA on es practiquen més avortaments es pugui deixar sense cobertura de serveis públics a les dones d’aquell territori incomplint clarament una llei aprovada per una majoria democràtica.
Mentrestant Aznar surt de la caverna per animar a seguir per aquet camí.
Prou d’hipocresies. Prou d’espectacles. Prou d’enfrontar els treballadors, els territoris, les religions, les races. Posem límits que ja fem tard. Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Ni chica ni limoná (0)

Us penjo un vídeo que hem editat des d'ICV que reflecteix molt bé el moment de desorientació del Govern de l'Estat i com un partit el PSOE i també el PSC és capaç de fer exactament el contrari del que prediquen. Cal no deixar-se enganyar. Ara més que mai cal tenir idees clares, no anar a mitges tintes. Ara el que cal és valentia per canviar les regles del joc i no deixar-se endur per la corrent...


Etiquetes de comentaris:

La irresponsabilitat de CiU (0)


Davant el papanatisme d’aquests dies d’opinadors diversos sobre l’actitud “d’estadista” de Durant i Lleida he decidit fer aquest article per posar alguns elements de reflexió...

La setmana passada el Congrés dels Diputats va convalidar amb els vots de PSOE i l’abstenció de complicitat de CiU el decret que donava llum verda al Pla d’ajust econòmic del govern de l’Estat. Un ajust per reduir el dèficit públic que es fonamenta en una retallada salarial, la congelació de les pensions, reducció de la partida dedicada a la llei de dependència, entre d’altres i que s’haurà d’aplicar per imperatiu legal a totes les administracions.
Davant una retallada social d’aquestes dimensions cal veure què en ha portat fins aquí. El dèficit públic es la conseqüència de gastar més del que podem pagar amb els nostres ingressos. I aquest pla d’ajust penalitza precisament a aquells que no són responsables del què ha passat i que precisament no s’han beneficiat dels anys de creixement incontrolat de la nostra economia. Aquestes mesures no corregeixen errors sinó que aprofundeixen les desigualtats socials.
El dèficit públic d’Espanya és el resultat d’una política econòmica irresponsable i insostenible. El govern del PSOE en els últims anys ha anat debilitant el ja prou fràgil Estat de benestar posant en risc la sostenibilitat. Han estat anys de continuades rebaixes fiscals en benefici precisament a les rendes altes. S’ha eliminat l’impost de patrimoni, han reduït el tipus de l’IRPF per a les rendes més altes, han reduït l’impost de societats (augmentant encara més la diferència de tributació entre els salaris i el capital) i s’han mantingut el refugis fiscals per als instruments especulatius com són les SICAVS. I tot això ho ha pogut fer el Govern Zapatero gràcies al suport incondicional de CiU.
La responsabilitat es demostra tenint previsió i no fent populisme i demagògia. Si a Espanya tenim una pressió fiscal 9 punts per sota de la UE això té un efecte clar en els serveis públics i en les desigualtats de la nostra societat.
Per això quan aquests dies sento repetir i repetir el gran acte de responsabilitat de CiU i com el Sr. Duran i Lleida ha salvat l’economia em pregunto si serem capaços d’aprofundir una mica i veure més enllà. De revisar els orígens del problema i les causes que ens han portat fins aquí.
Si ara ser un partit estadista és validar la congelació de les pensions mentre es demanen rebaixes d’impostos és que alguna cosa no funciona. Si ara els mateixos que congelen pensions diuen que cobrar 100.000 és ser classe popular és que no viuen en aquest món o no el volen mirar als ulls.
La responsabilitat dels dirigents polítics és vers la ciutadania, especialment amb els treballadors i treballadores, amb pensionistes i persones dependents...amb totes aquelles persones que creuen en la necessitat de donar respostes solidàries i col·lectives a la crisi econòmica.  Cal ser responsables amb la mateixa democràcia i no amb els mercats. I per això cal menys dosis de demagògia, més coherència i sentit comú.
En comptes d’això avui ens trobem que aquells que han contribuït a la política erràtica i injusta d’aquests anys en benefici d’uns pocs avui aixequen la seva veu per continuar mantenint els privilegis i impedir que els que més tenen no hagin de pagar més tampoc a Catalunya. Això no és responsabilitat. Això s’anomena cinisme i desvergonyiment. 
Etiquetes de comentaris:

Un Conseller que va a la seva? (0)


  Fa dies que el Govern de Zapatero va anunciar les retallades socials i va traslladar també el problema a les CCAA i Ajuntaments de la seva irresponsabilitat fiscal en els últims anys.
Mentre esperem veure aquesta mateixa tarda la concreció de les mesures que vol impulsar el Govern de l’Estat des de Catalunya hi ha un Conseller que no ha volgut esperar. Ha començat en solitari a anunciar retallades de sous dels treballadors públics sigui quina sigui la seva figura contractual i sense tenir en compte el desacord al si del Govern.

Un Conseller que alguna vegada ja li ha passat factura la manca de diàleg i ha hagut de retrocedir (recordo perfectament, ja que ho vaig viure en primera persona, la negociació de l’Impost de Successions i Donacions). Castells diu que parla en nom del Govern i anuncia acords que no s’han pres. Davant d’aquest relat en solitari un advertència: Catalunya no és un Govern socialista ni sociovergent. Això significa que hi ha forces polítiques com ICV que no avalarem a Catalunya les mesures acordades. Plantarem cara a la retallada injusta i irracional dels drets socials i laborals que volen imposar. Si Catalunya ha de reduir el dèficit es farà amb criteris diferents. Tenim marge per augmentar els ingressos via impostos a les rendes més altes (tram autonòmic de l’IRPF, per exemple), es farà millorant l’austeritat i rebaixant sous d’alts càrrecs i directius de les nombroses empreses vinculades a la Generalitat, pot passar per reduir la despesa farmacèutica, per retallar els ajuts al naixement en funció de la renda, prioritzant les inversions amb criteris de sostenibilitat i dinamització econòmica... Tenim alternatives i així ho farem saber.
Un acord a Catalunya passa per marcar la diferència en termes d’igualtat, sostenibilitat i impuls de l’economia i no per anar a remolc del que dicti Madrid. Per tant, abans de que Castells vulgui ser el primer de la classe de les retallades caldria veure quin marge tenim amb el Decret aprovat a l’Estat i treballar des de la perspectiva d’esquerres per reduir els costos socials de la crisi econòmica. Per això cal valentia per fer el que cal fer i prudència si es volen buscar acords i no només el protagonisme en solitari.

Foto: ACN . Xavier Alsinet

I us recomano un article interessant publicat a El País: El pozo, el perro y las pulgas de Pablo Beramendi y David Rueda Etiquetes de comentaris: , , , , ,